Govern, llibertat

Amb la detenció i empresonament avui de nou consellers del Govern de la Generalitat, la justícia/govern/PP/estat (que al final ja són indistingibles) traspassa la darrera línia vermella que separa una democràcia més o menys acceptable d’un règim que fa por. Han perdut el sentit comú, ells que tant ens refreguen per la cara la paraula seny (l’única que saben pronunciar -malament- en català), tot prenent unes duríssimes decisions que, aquesta és l’esperança, els esclataran a la cara en el moment més oportú.

Aquesta nit, vuit bones persones i Santi Vila dormiran a la presó pel gravíssim delicte d’haver complert un programa electoral i per haver-ho fet de forma exquisidament democràtica, “sense fer mal a ningú” com bé ha dit avui un dels nostres líders després de conèixer la notícia.

Què hem de fer? La societat catalana ha de reaccionar amb fermesa però amb serenitat. Comencen a sorgir veus que, de forma comprensible, demanen alguna cosa més que concentracions, cassolades, clavells o mans enlaire. “S’ha acabat la revolució dels somriures” (Toni Castellà): hi estic plenament d’acord. No sé si l’opció ha de ser una vaga general o boicots selectius, s’ha parlat d’això i de més coses: Sigui el que sigui que se’ns proposi, estem disposats a la mobilització. Per la meva part només demano una cosa: unitat de tots els agents implicats. La unitat ens farà imbatibles, avui, les properes setmanes i el 21 de desembre.

Junqueras, Romeva, Turull, Mundó, Borràs, Forn, Rull, Bassa: no esteu sols. Volem la vostra llibertat. I també la de Vila, malgrat tot.

 

Una cultura espanyolíssima

Sembla que el nostre “vers lliure”, el conseller Santi Vila, de tant voler anar al seu aire comença a transitar per camins i viaranys desconeguts amb el risc de perdre’s o, el que és pitjor per a ell, no saber exactament a quin lloc vol arribar. La darrera entrevista concedida a un mitjà estatal parlant del sempre polèmic tema dels toros, està guarnida amb afirmacions destinades, no sé si conscientment, a descol·locar als d’aquí i a agradar als d’allà. “El Parlament es va extralimitar amb la prohibició dels toros” o “la cultura catalana serà sempre espanyolíssima” són dues perles deixades anar per un polític que pertany, sobre la lletra, a una formació sobiranista. Per molt vers lliure que sigui, sembla bastant inconseqüent. Es creu o no es creu el procés? Hi col·laborarà lleialment o no? Se suposa que sí, però llavors determinades afirmacions grinyolen molt i molt. Especialment la segona, una opinió formulada de la pitjor manera possible a oïdes catalanes: si el que volia dir és que determinades manifestacions de la cultura catalana o fetes a Catalunya (els toros ho havien estat, la Feria de Abril, què sé jo) formen part també de la cultura espanyola (suposant que això existeixi, que és un altre debat i no senzill), hi podríem estar d’acord, però, per l’amor de Déu, que no digui que la cultura catalana (tota?, també la de Catalunya Nord o de l’Alguer?) és “espanyolíssima”, un adjectiu que no havíem sentit aplicar ni a la Marujita Díaz, quan en ple èxtasi patriòtic s’embolicava amb una estanquera i feia allò amb els ulls.

[Imatge: foto Danny Caminal; www.elperiodico.com]