Pagant sant Pere canta

El Vaticà torna a estar al centre informatiu i no pel que ell voldria. Ahir es van publicar de cop dos nous llibres revelant secrets més o menys escandalosos. Es tracta de Via Crucis, de Gianluigi Nuzzi, i d’Avarizia, d’Emiliano Fittipaldi. El primer explica que per tal d'”agilitzar” les causes de beatificació o canonització, cal untar amb una generosa quantitat de diners el corresponent dicasteri (la Congregació de les Causes dels Sants). Si vols que un parent, un conegut o algú dels teus sigui elevat als altars, cal passar per caixa, com per qualsevol negoci terrenal, i en funció de la quantitat aportada, tindrà més o menys expedit el camí de la santedat.

De fet ja s’intuïa aquesta pràctica. Sempre vam sospitar de la vertiginosa velocitat amb què el fundador de l’Opus Dei (Escrivá de Balaguer) va ser canonitzat. És obvi que la generosa aportació econòmica de la reaccionària i opulenta Prelatura hi devia tenir molt a veure. Ho trobo escandalós i perillós per la pròpia Església, si no sap controlar aquesta i altres fosques pràctiques que revelen els dos llibres abans citats. Hom no pot deixar de relacionar-ho amb una altra pràctica romana completament allunyada del missatge de l’Evangeli i practicada en altres èpoques: la venda d’indulgències. Qui volia assolir l’eternitat escurçant l’enutjosa estança al Purgatori (i s’ho podia permetre), ho tenia ben fàcil: passar per caixa i el Vaticà, content per disposar de més centimets per la Basilica de Sant Pere (o això deien), netejava l’ànima al pecador.

Si en devia de ser escandalosa aquesta pràctica, que va motivar la famosa acció de Luter (clavant les 95 tesis a Wittenberg), origen de la ruptura protestant. Un es pregunta si tota la porqueria que està sortint els darrers anys (escàndols econòmics, sexuals…), unit a la creixent decepció d’amplis sectors de creients (impresentable el darrer Sínode de la Família), no donarà lloc a un nou cisme al si de l’Església catòlica. No seria el primer, ni el segon.

La sortida a la venda dels dos llibres coincideix amb la notícia del nomenament del nou arquebisbe de Barcelona. Des de l’època de don Marcelo, encara me’n recordo d’aquest personatge, tots els que accedeixen a la mitra barcelonina són escrutats del dret i del revés: currículum, tendències ideològiques, tarannà i, és clar, capteniment en relació al país que l’ha d’acollir i a la llengua que haurà de dominar. De l’agraciat amb el premi vaticà, fins ara bisbe de Calahorra, ja s’ha començat a fer el corresponent especejament. Sigui com sigui, donem-li cent dies de cortesia abans de criticar-lo per res, igual com es fa amb els polítics. Si l’Església s’obstina a que el seu regne “sí sigui d’aquet món” (i el que revelen aquells dos llibres sembla confirmar-ho una vegada més), bé estarà tractar-la com el que és, un poder ben terrenal.

[Imatge: Viquipèdia]

La trampa de mossèn Krzysztof

El Vaticà ha destituït de forma fulminant Krzysztof Charamsa de les funcions que tenia en un dels molts organismes de l’Església catòlica. El motiu? Aquest capellà polonès de nom impronunciable va comparèixer davant la premsa per anunciar que era gai i per presentar la seva parella, tot d’una tacada. Molt més del que pot tolerar fins i tot l’actual papa, el jesuïta Francesc, presumptament progressista, a qui hem sentit ambivalents declaracions sobre el tema: una de freda, una de calenta… Fluctuat nec mergitur, vaja. I molt més del que pot tolerar tenint en compte que el pontífex estava en vigílies de convocar un sínode sobre la família: li ha convingut tenir contents els poderosíssims sectors ultres (Rouco & friends, per entendre’ns). Potser peixats amb les despulles de l’insolent capellà s’entendriran a l’hora de votar les conclusions sobre sexualitat, matrimonis, gais, divorciats, etc. Les perspectives, de tota manera, no són gens afalagadores.

Es dóna per suposada la meva solidaritat amb el tal Charamsa i el seu amic de l’ànima (compatriota nostre i independentista, per més morbo), amb el desig exprés de que la vida els sigui ben feliç, amb o sense perdius, tot i que també cal posar les coses a lloc i retreure a aquest capellà revolucionari (o així) la seva mica de trampa en aquesta història. Mossèn, se li agraeix molt el gest pel que té d’exemplar i alliberador, però vostè no ha jugat del tot net. Quan va ingressar formalment a l’Església (seminari primer, ordenació després), quan va decidir fer-hi carrera (en el bon sentit de la paraula) i quan va accedir als privilegiats càrrecs o funcions que se li van encomanar al Vaticà (lloc on no entra tothom qui vol, hi són necessaris molt bons padrins), quan va fer tot això ja sabia el mestratge de l’Església sobre la candent qüestió de les relacions entre persones del mateix sexe. I no només ho sabia: ho va acceptar implícitament des del moment que es va aprofitar dels innegables privilegis que li va suposar estar ben amunt (i ben a prop) de la cúpula eclesiàstica. Mentre per una banda amb el seu silenci o connivència defensava la censurable doctrina catòlica sobre els gais, per l’altra duia una doble vida, també en silenci, donant sortida als seus legítims desitjos físics i sentimentals.

Aquesta situació em recorda una mica aquests polítics d’esquerra que acaben en consells d’administració cobrant generoses pagues. Així també fóra jo d’esquerres!

[Imatge: www.mon.cat]