Fruiteria Streisand

La fruiteria Ton, del carrer Florenci Vives de Tarragona, ha rebut una carta amenaçant el seu propietari que si no retira un llaç groc de la seva botiga patirà un boicot per part dels compradors. La missiva no té pèrdua, com se sol dir. Està redactada en castellà i és, naturalment, anònima, però diu representar un grupo de vecinas del Barrio compradores habituals de l’establiment. No deuen ser molt del barri aquestes vecinas perquè no han sabut indicar ni el número exacte del carrer ni el codi postal i, a més, la carta du matasegells de Barcelona. El text de la carta, de redacció manifestament millorable, ve a dir que els molesta el llaç, amb el qual nos està bombardeando, perquè serveix para dar a entender sus sentimientos. Elles tenen unas ideas diferentes que no les ensenyen (?). Acaba amb l’esmentada amenaça de boicot.

Confio que tothom sap perfectament de què es tracta l’efecte Streisand i per tant no cal explicar-lo. El cas és que tot ha estat viralitzar l’existència i el contingut de la carta i triplicar les vendes a la fruiteria tarragonina (propietat d’una persona molt activa i estimada a la ciutat, això també ajuda). La gent del barri o de més lluny (veïns o veïnes, de tot tipus de procedències i ideologies) s’ha solidaritzat amb el Ton anant a fer “gasto”, com es deia abans, i adquirint la seva variada oferta vegetal, de molta qualitat pel que m’han dit (a mi em queda una mica lluny la botiga, però no descarto visitar-la i comprar-hi també).

Ara bé, veient aquest èxit immediat de clientela un, que és molt malpensat (qui no ho és avui en dia?), no pot evitar fantasiejar amb la possibilitat de que hagi estat el mateix destinatari del boicot qui s’ha empescat el muntatge postal, però el seu procés ha estat tant i tant potiner que es fa impossible creure-ho. Més aviat dona la sensació de que algú del barri (un de sol) hagi informat a algun tabarnès (o com es facin dir) de l’existència d’aquesta fruiteria decorada amb perillosíssims llaços grocs. No m’estranyaria que altres comerços d’altres poblacions (n’hi deu haver centenars!) hagin rebut el mateix text covard, impersonal, matusser, fotocopiat i enviat amb sobre i segell, és a dir amb un ja periclitat sistema de comunicació postal. No tenen millor manera d’intentar parar un procés, un activisme i unes formes de protesta més pròpies com els nostres, més propis del segle XXI. Si tot ho fan així, ja anem bé.

[Imatge: playbill.com]