En campanya (6: Uh, oh, no tinc por!)

L’estat i tota la tropa que li fa costat continuen disparant artilleria variada en forma d’advertiments, amenaces, escenaris truculents o destins dantescos si Catalunya opta diumenge pel “sí”. No deuen fer massa efecte, la veritat, vistes les tendències demoscòpiques (que sempre, sempre, s’han d’agafar amb guants i pinces). Ens fotran fora del paradís europeu i de l’euro, marxaran els bancs i Pronovias, els nostres avis es quedaran sense pensions, el Barça no podrà jugar la Lliga espanyola, hi haurà un “corralito”… Un panorama que seria creïble o preocupant en una altra època o una altra situació, però que a les acaballes de setembre de 2015, amb tot el camí que la societat catalana ha recorregut els darrers anys, amb l’experiència que això comporta,  ja no inquieta sinó els més desinformats.

Cada advertiment o cada dit alçat d’alguna patum unionista és respost amb serenor, indiferpencia o sornegueria, segons, pel que té de fals, d’exagerat o de ridícul. I el temps i la realitat ens acaben donant la raó. L’exemple més espectacular l’ha protagonitzat avui mateix Rajoy amb la seva dramàtica entrevista a la ràdio, fent-se la dallonsis un lio a l’hora de parlar de nacionalitats. Els catalans que vulguin conservar la nacionalitat espanyola (i per tant, l’europea) ho podran fer perquè així ho disposa la llei… espanyola. Un altre mite desmuntat: el dels catalans que no volen deixar de ser espanyols. Que passi el següent.

Catalunya sembla doncs que ha perdut finalment la por o, com a mínim l’està sabent dominar. Potser és un bon moment per treure a col·lació la famosa cita “només hem de tenir por a la por mateixa”, del president Roosevelt (però manllevada en realitat del filòsof Epictet). Hem deixat de tenir por a la por i el camí es torna més planer. Ànims, només queden quatre dies mal comptats d’espantalls al túnel del terror.

[Imatge: retrat imaginari d’Epictet, viquipèdia]