Històries des de casa (19: l’Instagram de la prehistòria)

He invertit algunes de les darreres hores sobreres a una activitat ben innòcua, reposada i plaent, més típica de jubilat que de persona més o menys activa i dinàmica, que se suposa que és el que sóc. M’he dedicat a organitzar la meva col·lecció de postals.

Col·lecciono aquestes targetes des de temps immemorial. La meva infància i primera joventut va coincidir amb el boom del turisme de masses i, per tant, d’un dels seus productes consubstancials: la postal. Per als mil·lenials d’avui, aquest objecte no passa de ser una curiosa relíquia vintage i potser els costa d’entendre que hi hagués una època, no tan pretèrita, en què el foraster d’un lloc es sentís socialment obligat a comprar una d’aquestes fotografies de colors llampants amb un paisatge o monument de la zona, escriure quatre banalitats, enganxar-hi un segell (molt important) i enviar-la a familiars o amics, els quals la rebien (tres o quatre dies més tard) amb il·lusió i complaença. El text de la postal havia de ser breu (l’espai era el que era) i sense cap mena de contingut privat (podia llegir-lo, com a mínim, el carter) i per tant sempre es resolia amb frases estandarditzades del tipus “hem arribat bé a l’hotel”, “fa un temps molt bo”, “aquesta ciutat és fantàstica”, “llàstima que no puguis estar aquí” o “petons i abraçades”.

Les postals (la marca “Escudo de Oro” es va fer famosa) eren col·locades en quioscos i botigues en una mena d’expositor que donava voltes perquè els turistes, còmodament, poguessin seleccionar els motius preferits. Van tenir les seves èpoques: de postals en blanc i negre o d’un suggeridor marró de l’antigor es va passar al color cridaner dels anys 60. Durant molt de temps van privar platges, muntanyes, esglésies, carrers, edificis emblemàtics… En un moment determinat van començar a circular motius típics, oferta gastronòmica, sardanistes, flamenques… El següent pas consistí en enganxar a aquestes darreres unes faldilles de tela, que podien aixecar-se per mostrar les cames nues de la ballarina. La decadència va arribar amb models de postals pensats bàsicament per a “guiris” de vol barat: missatges de sun, sangria and sex acompanyant personatges de generoses formes i escassedat tèxtil. L’imperi de la missatgeria instantània i d’Instagram ha suposat el definitiu arraconament de les targetes postals als confins de l’enyorança vintage i de l’interès de gent com jo, propensa a descobrir-hi curiositats de tota índole.

En tinc milers, embotides en quatre capses de sabates, que per a això són molt útils. La meva dèria per guardar de tot, unit a una tieta viatgera que me’n portava dotzenes al tornar dels seus tours europeus i també l’herència familiar són el resultat d’aquesta acumulació de targetes. N’hi ha de tot arreu, d’antigues i de modernes, unes són artístiques, altres fan mal als ulls, unes tenen text (de parents o amics dels pares), altres no… Les he quantificat i ordenat curosament per estats (Països Catalans a banda), però deixo per una altra ocasió classificar-les per territoris, ciutats i llocs concrets. És una feinada, però no descarto fer-ho aviat si aquest confinament s’allarga més del compte. Ja he dit que era una activitat de jubilat, i què sóc ara si no una mena de prejubilat forçós?

[Imatge: todocoleccion.net]