El carro abans dels bous

El partit que abans era Convergència s’ha ficat en un embolic pel que fa al seu nom. Sembla que finalment el Ministeri de la cosa ha acceptat la denominació Partit Demòcrata Europeu Català, que continua assemblant-se massa a Demòcrates de Catalunya i que, a més, té un acrònim difícil de pronunciar. Tant i tant lleig era “Convergència” per llançar el nom, aquest sí, a la paperera de la història com si fos un residu contaminant? Bé, la qüestió és que, una vegada resolta la legalitat de les sigles, ara resulta que es posarà a votació dels militants. No hagués estat molt més lògic fer-ho a l’inrevés? I si ara diuen que no? Els de Marta Pascal i companyia estan de pega amb aquest tema i ho poden seguir estant.

Curiosament, una situació semblant, si bé de més gravetat, s’ha donat aquesta setmana a Colòmbia. Com és sabut, una part de les forces polítiques liderades pel president Santos va arribar a una entesa amb les FARC (grup guerriller, armat, terrorista o narcotraficant, ratlleu el que no us interessi) després d’anys de negociació i com a resultat, es va signar l’acord tot celebrant-ho amb un gran acte ple d’elements simbòlics (presència de molts vips, abraçades, tots de blanc, el bolígraf era una bala i no sé quantes coses més). Però resulta que a uns i altres no se’ls va ocórrer altra cosa que consultar la població després de tot això i no abans, suposo que amb la creença de que la majoria diria que sí. Ha resultat que ha guanyat el no (per cert, els que fan les enquestes, enhorabona, cracs!) i ara com que no tenen allò que usualment se’n diu “pla B”, caldrà tornar a una casella anterior. El sentit comú demanava votar primer i signar (i celebrar) l’acord després en el cas de que hagués guanyat el sí.

És ben bé que, a uns determinats nivells, la lògica és una altra, diferent dels pobres mortals com nosaltres. Això explicaria la successió de ciris trencats amb què la cosa pública ens obsequia dia sí dia també per a sorpresa més que relativa d’unes societats ja curades d’espants.

[Imatge: www.bbc.com]

 

Homes de poca fe…

“Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Evangeli de Sant Mateu,14:31)

Què haurà estat primer, la sonda New Horizon a Plutó o l’acord entre Convergència i Esquerra per la llista única? Segurament hauran arribat empatats al seu objectiu, però em temo que l’artefacte espacial, després de 10 anys de viatge per aquests mons de Déu no s’haurà trobat amb tantes dificultats com el pacte entre els dos venerables pals de paller del catalanisme.

L’enèsim i agònic part del procés sobiranista ens deixa, però, motius de satisfacció. No és l’escenari somiat per molts (m’incloc) però, comptat i debatut, i mirat amb fredor a toro passat, és una filigrana molt ben treballada: els dos grans partits moderats es presenten junts (com tanta gent volia), hi aniran de candidats els eufemísticament denominats “polítics en actiu”, Mas inclòs (naturalment!), al cap d’amunt hi aniran les nostres estimades “Catalines” (qui gosaria parlar-ne malament?) i la llista estarà encapçalada per Raül Romeva, una figura molt ben vista per tots els colors ideològics i que desmunta la fatigosa cantinel·la espanyola de que el procés és una “deriva d’Artur Mas”.

La inclusió de l’ex-eurodiputat, unida a la llista pròpia de la CUP, deslloriga per complet l’estratègia dels “sí que podem”. Que l’esquerra alternativa catalana es presenti separada de la llista comuna podrà no agradar, però no ve de nou: ells mai no van marejar a ningú com si que van fer els altres i, al final, el seu capteniment no farà més que fer-los guanyar vots, que també ens serviran per al procés endegat. Parlant de la CUP, tinc per mi que el verdader pacte, soterrat i sense fer soroll, ha estat un de CDC amb la CUP fent pinça i repartint-se el territori: l’abraçada del 9-N no va ser casual.

El millor termòmetre per saber si la solució adoptada, ja casi en temps de descompte per cert, és bona o no és escrutar les reaccions dels bàndols contraris, el d’aquí i el d’allà: els esgarips que s’han deixat anar, inclosos els de l’inefable Margallo, denoten un alt nerviosisme que no hauríem de deixar de tenir en compte.

Homes de poca fe: us pensàveu que no passaríem aquest nou obstacle en la difícil travessa a la llibertat del nostre poble, però aquí està. Avui el Wall Street Journal en parla: la cosa va, realment, de debò.