‘Bic Naranja escribe fino’

Avui toca solidaritzar-se amb els treballadors de la fàbrica de Bic Graphic de Tarragona, que aquests dies estan en lluita contra l’ERO que ha plantejat aquesta multinacional, una decisió que suposaria l’acomiadament del 36% de la plantilla.

No és usual que en aquest bloc es toquin temes laborals o sindicals, però avui cal fer una excepció perquè l’empresa que protagonitza aquest apunt té una significació molt especial per a mi. De fet, la Bic és la “culpable” de que un barceloní com jo es convertís en tarragoní, aviat farà 49 anys, quan els treballadors de les oficines que l’empresa tenia al carrer Maestro Falla de Barcelona, entre ells el meu pare, foren obligats a traslladar-se a la fàbrica de Tarragona, al Polígon d’Entrevies, rodeados de campo donde respirarán aire puro segons els va assegurar un directiu, no sabem si amb conyeta o què.

La Bic és coneguda sobretot pel seu producte estrella, el bolígraf, present a cases, negocis i escoles (Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal), un invent que no derrama, ni derrapa (no com les porqueries que fan ara) i que va estar no sé quants anys mantenint el mateix preu, segons publicitaven. Al Bic Cristal el van seguir altres estris de papereria, com el bolígraf de quatre mines (molt gruixut i on el verd no s’usava mai) o els retoladors de deu colors, per passar després a una variada i insospitada gamma de productes: encenedors, maquinetes d’afaitar, samarretes… fins i tot planxes de windsurf.

Aquella època d’esplendor de la Bic ha passat a millor vida i el negoci, sotmès com tots a les servituds de la globalització econòmica, es veu obligada a prendre decisions difícils i potser inevitables. Es busca un pla de viabilitat, nous productes, línies innovadores… Tot serà benvingut si afavoreix la plantilla de treballadors en risc de perdre el seu lloc de treball. El meu pare podia haver estat un d’ells: només per això ja compten amb la meva solidaritat.

[Imatge: www.bicworld.com]