Reflexions del 9 de novembre

La atípica jornada de reflexió d’avui conclou una també atípica campanya electoral. En realitat des de fa anys tot és atípic, tant al nostre país com al dels veïns, i no hi ha més remei que anar-s’hi adaptant, a la darwiniana manera de sobreviure en la més salvatge de les jungles possibles.

La jornada de reflexió és, jurídicament parlant, un artefacte periclitat. El que abans d’internet tenia un cert sentit (prohibició de publicitat i de sondeigs electorals per donar vint-i-quatre hores a l’atabalat votant per decidir-se) ara és una rèmora del passat i la seva existència només s’explica per la manca de decisió política a l’hora de reformar la legislació electoral, abordatge sempre difícil quan no tabú. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre la victòria aconseguida avui pel Tsunami Democràtic, impulsant la celebració de centenars de petits actes a la via pública en obert desafiament del que la llei imposa stricto sensu, i que la Junta Electoral no ha tingut més remei que acceptar (com la trobada gegantera del Pont de Vilomara, grotescament prohibida en un primer moment). Això sí que és ocupació (provisional, cívica i festiva) del territori i no determinats episodis posteriors a la publicació de la sentència, d’infaust record (els episodis i la sentència).

La jornada coincideix amb dues commemoracions. Trenta anys de la caiguda del mur de Berlín i amb ella, el final de la guerra freda: tot el que va significar aquell esperançador i sobrevingut episodi de la història europea i mundial s’ha anat tornant en decepcions, desajustos econòmics, ascens de populismes i doctrines que crèiem superades en el temps, obert qüestionament del procés d’integració europea, restriccions a drets i llibertats, alçament de nous murs de concertines o en forma de ports… No segueixo.

L’altra commemoració no està tenint avui el ressò que es mereix. Avui fa cinc anys de la consulta del 9-N, el primer experiment oficial, amb tots els ets i uts, de participació ciutadana en una decisió transcendental per a Catalunya. Una jornada com la de la caiguda del mur berlinès, plena d’il·lusió i d’expectatives de canvis necessaris i radicals, que va tenir la seva continuïtat i culminació en el referèndum de l’U d’Octubre i que un lustre després ens ha deixat igualment un panorama de repressió, crispació, incerteses, desorientació i, toco ferro, ens pot generar desencant o desunió ciutadana.

La jornada clou vuit esquifits dies de campanya electoral, que per a alguns s’hauran fet igualment eterns. La propaganda de paper va arribar a les bústies molt abans de començar el període estipulat (¿això no és una irregularitat, segons les estrictes decisions de la Junta Electoral quan convé?). Absència casi total de propaganda als carrers, ni plafons a les places ni cartells penjats als fanals, com si fossin paracaigudistes espanyols. He vist més propaganda de la campanya electoral romanesa- No és broma. Almenys Tarragona està plena de cartells d’un candidat de nom Alexandru Cumpanasu, d’ideologia que no puc precisar.

Els debats televisats. Ai, els debats. O hauríem de començar a anomenar-los el circ de la tele o els corrals de la Pacheca? Provocant riures i vergonya aliena simultàniament, la desacomplexada exhibició de cartells, llambordes, interrupcions i desqualificacions i l’obsessió pel “monotema” estan cridades a ser objecte d’una profunda reflexió (aquí sí que s’escau el concepte) per part de la classe política.

I, com no podia ser d’altra manera, hem assistit els darrers dies a la catalaníssima baralla entre formacions independentistes pel vot de l’elector, una decebedora mostra de “foc amic” que ja no ens ve de nou. Superats afortunadament els intents de quatre panolis que apostaven per l’abstenció o pel vot en blanc, no ens hem lliurat de les batalletes a les xarxes socials, autèntiques mostres de baixesa entre unes formacions, uns candidats i uns votants que haurien de complir amb un estricte codi de no trepitjar-se les mànegues quan més necessitats estem de que corri fluidament l’aigua en el procés sobiranista.

Demà, a votar. No farem caure cap mur, de moment. Més aviat són els altres, que se’ls està caient de corcat com està. No ens som mai prou conscients, d’això.

[Imatge: filo.news]