Patates i creïlles, 2a part

Un amable blocaire, en Josep M., ha fet un comentari al meu post d’ahir, sobre la doble denominació patates i creïlles, a l’Eroski de Tarragona. Sota el títol "Tampoc cal filar tant prim" (efectivament, és una qüestió molt anecdòtica, però també simbòlica, i per això la comento), em ve a dir que casi millor usar creïlles, que és un mot que li agrada més i que s’acabarà imposant com s’ha imposat festucs (a pistatxos). Tot són gustos, és clar, i sobre això polemitzaríem i no acabaríem. Però el meu post no es proposava discutir com s’han d’anomenar en català estàndard els tubercles, sinó posar de relleu que en un centre comercial es fan servir, simultàniament, els dos mots donant a entendre que corresponen a dues llengües diferents, quan no és així.

El comentarista acaba la seva intervenció convidant-me a anar a protestar a Mercadona. Aquesta cadena constitueix tot un camp d’actuacions, efectivament, i acceptaré gustosament la seva ajuda.

Per cert, també en podem dir trumfes

2 pensaments a “Patates i creïlles, 2a part

  1. Compta amb mi 😉 de fet crec que haurien d’haver escamots d’intervenció ràpida, que per exemple anessin una tarda a un Mercadona, per exemple unes 30 persones, i etiquetessin amb les enganxines de la CAL tots els productes etiquetats en castellà (i ho publicitessin massivament).
    Es podria fer a llocs a l’atzar, per sorpresa i en hores intempestives, i a ser possible amb certa discreció. L’impacte seria força considerable.

    Havia entès perfectament el sentit del post. El que volia dir és que, si ataquen la unitat de la nostra llengua, sols ens cal respondre de la forma que menys esperen. Adoptant el mot de la varietat dialectal que ens volen segregar com a propi. O bé, com també s’havia suggerit, reetiquetant el mot castellà en totes les varietats del seu immens domini lingüístic 😉

  2. Sense haver llegit aquesta 2ª part t’he escrit un comentari en la primera. Ara incidiré en una cosa que dic allí.
    La qüestió de la unitat de la llengua és un problema dels catalans i no, com es creu, dels valencians.
    Els valencianoparlants acceptem amb naturalitat les variants dialectals
    catalanes, no fem escarafalls i, quan cal, les utilitzem. Des de fa
    molts anys, tots els practicants de la llengua, hem tingut cura de
    superar el patuès i això tant individualment com als mitjans de
    comunicació.
    Alguna volta Jordi Pujol ha intentat deixar de parlar en el patuès
    barceloní? Parlar en un patuès aixina no s’atreveixen a València ni els
    del PP, només ho fan el "blavers", a Catalunya ho fa tohom.
    Si els catalans no treballeu força per la unitat de la llengua, i no
    veig que tingueu cap intenció de fer-ho, ja podeu estar ben segurs de
    que aquesta trontollarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *