Les aigües turbulentes

Arribo de bon matí a l’estació de tren de Milà per anar a Gènova. Com que em sobra temps m’entretinc a admirar-la. És enorme, preciosa, d’estètica mussoliniana. Es troba en plena restauració i, tot i les moltes tanques i lones, continua sent plenament operativa.

Gènova és una ciutat força més desconeguda que Milà o Torí. La primera impressió és de que es tracta d’una ciutat més tòpicament italiana com podria ser Nàpols: trànsit anàrquic, roba estesa de balcó a balcó, imatges de sants a qualsevol racó… La visita turística la redueixo a la Porta Soprana (a la foto), amb unes torres medievals presidides per la bandera de Sant Jordi (blanca amb la creu vermella), patró de la ciutat, i a la catedral de Sant Llorenç, amb una façana de franges blanques i negres, típicament italiana, i amb un interior d’estils ben variats.

Dino a un petit restaurant que descobreixo en un carrer estret. El menú consta d’amanida de rúcula, nous i formatge calent de primer, i bou amb verduretes, tendríssim, de segon. Per beure, cervesa Menabrea e Figli. La broma em costa 28 ?, molt ben gastats.

No marxo sense pujar al metro, és clar. Perquè Gènova també té una curta línia de metro de sis estacions. En tres dies he conegut tres xarxes diferents: en total, a la meva vida, ja en porto 22.

Torno a Milà amb un tren que es retarda 40 minuts: no tot funciona tan bé com havia dit el primer dia. Al vespre, i com a contrast amb la Gènova mediterrània i popular, em passejo per la Via Napoleone milanesa, la més cara de la ciutat i a on es concentren totes les botigues de luxe (Armani, Dolce Gabbana, Prada…). Vestits, abrics, corbates, sabates, bosses impecablement exposats als aparadors i a preus, intueixo, prohibitius. Per cert, aquesta temporada estarà de moda el lila…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!