La vella anormalitat

“El confinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú.” Amb aquestes paraules acabava el meu últim apunt del confinament. Els fets de les darreres setmanes s’entossudeixen en donar-me la raó i el que estem vivint avui divendres, començament del nucli dur de l’estiu (allò que en diuen “la canícula”), ens recorda poderosament experiències passades: rodes de premsa tant plenes de bona voluntat com buides de decisions fermes, comentaris a les xarxes de gent desconcertada o indignada (per què això sí i allò no, per què aquests sí i aquells no, per què aquí sí i allà no…), sectors socioeconòmics ben diversos queixant-se de la seva dissort… Només faltaven les opinions d’experts com el doctor Mitjà o el matemàtic de la URV Arenas i la lectura d’un tuit que assegurava que “pel setembre les escoles no obriran” per pensar inconscientment en el pitjor.

S’han fet malament les coses els darrers dos mesos? Tot és massa complex per arribar a una conclusió o per repartir culpes a tort i a dret (ganes no en falten), però sí que crec que conforme passen les setmanes l’experiència que tots tenim d’aquesta crisi i dels seus efectes, sanitaris, administració i ciutadania, va creixent i cada vegada és menys plausible l’excusa que “això ens agafa de nou”. Cada prohibició, cada recomanació, cada decisió que es prengui en relació a la mobilitat, les pràctiques de protecció, les proves de detecció i els instruments de comunicació o coordinació, haurien de ser, sembla, més atinades, més segures i, per tant, més ben assumides i acceptades per tothom, amb els beneficis que això comportarà en termes de salut i progrés econòmic, els dos grans valors a preservar i enfortir (en pugna entre ells, i d’aquí plora de vegades la criatura). Una societat madura, i nosaltres volem que ho sigui, també és això.

En deien “nova normalitat”. De moment estem tornant a la “vella anormalitat” del 14 de març.

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *