Les desgràcies dels altres

És correcte alegrar-se de les desgràcies dels altres? Home, depèn. La pregunta m’ha sorgit en llegir els darrers dies les mostres de satisfacció expressades per culers de tota mena i condició en ocasió del descens de l’Espanyol a Segona divisió. Entenent que la rivalitat entre aficions justifica molts despropòsits i que la llibertat d’expressió gaudeix d’insospitades toleràncies en el terreny esportiu, no puc més que jutjar miserables les opinions bolcades en les xarxes socials des del moment que precisament una victòria del Barça envià els periquitos a allò que els cursis anomenen “la categoria de plata”.

No sóc futboler (quedava algú que no ho sabés?), no hi entenc casi res, les meves simpaties pel Barça són d’ordre bàsicament nacional, no esportiu, en la mesura que el club de Joan Gamper ha estat sempre un dels bastions més sòlids (i internacionalitzables) del catalanisme, però això no fa que tingui absolutament res contra l’Espanyol (home, que un club català es digui així no és plat de bon gust, però vaja…). Justament és això el que critico: que aquells que s’alegren que un equip tant català com el que més baixi a Segona ho fan per tapar la derrota que suposa no haver pogut la guanyar la lliga, justament víctimes del més anticatalà dels equips espanyols (és a dir els blancs, amb ajuda dels negres). Jordi Turull, un dels polítics més honestos i fidels a Catalunya, és soci de l’Espanyol i això sols ja ens hauria de fer veure amb més bona cara el club de Cornellà, solidaritzar-nos amb la seva nova situació i desitjar-li una prompta recuperació

Començava l’apunt amb una pregunta. Sí, també pot estar bé alegrar-se de les desgràcies dels altres. Està en la naturalesa humana i cadascú pot trobar-hi la seva justificació moral. Jo mateix m’he alegrat molt de que la senyora Nadia Calviño (la filla del que volia reduir TV3 a una tele antropològica, encara que ella no en tingui la culpa) hagi perdut les votacions a presidenta de l’Eurogrup. Me n’alegro no tan pel disgust d’ella, que sabrà superar (sembla espavilada), com per la galleda d’aigua freda que ha suposat per tants polítics, periodistes i menjapans que ja tenien coll avall posar una pica en Flandes, mai millor dit, i que ens haguessin refregat la gesta pels morros dies i dies com una exaltada victòria nacional(ista). Espanya (un país que continua mendicant a Europa crèdits i liquiditat que sempre acaba transformant en fanfàrries diverses) ha estat derrotada per Irlanda (una modesta república que ha sabut impulsar la seva economia de manera molt ben entenimentada). Després de tot el que hem patit i seguim patint els catalans (socis del Barça i de l’Espanyol inclosos, que per a això no hi ha categories), no ens n’hem d’alegrar? És clar que sí!

[Imatge: lesportiudecatalunya.cat; foto: RCDE/CM]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *