Hora de parlar (3)

“L’obra mestra de la injustícia és semblar just sense ser-ho” (Plató).

 

Després de “parlar” amb els budells i sentir amb el cor, és el moment de fer anar el cervell. És francament difícil reflexionar, raonar i aportar algun tipus de conclusions, ja no diguem proposar solucions factibles, a partir de tot el que ha passat els darrers mesos al voltant del nostre procés d’alliberament, i això per diverses raons.

La primera, per les contínues novetats informatives que, a manera d’inesperats girs de guió, no fan altra cosa que engrossir (i dificultar) la comprensió del problema. Aquesta sèrie personal d’apunts n’és una bona mostra. Quan ja estava en disposició de redactar aquestes línies, la detenció alemanya del president Puigdemont, la proposta de “front unit” de Roger Torrent o l’increment de l’activisme dels CDR en diferents punts del país, amb l’aparició de noves maneres d’enfocar una possible sortida a l’atzucac on estem situats, ha fet que personalment també hagi de revisar algunes de les idees o plantejaments que tenia més o menys clars.

La segona raó que em dificulta la comprensió global de la situació en què ens trobem (per aconseguir saber en quina ens volem trobar en un futur immediat) és que es tracta d’un endimoniat encreuament de factors de tot ordre (lògiques de partits i entitats, estratègies polítiques, situacions personals…) que cal resoldre d’alguna manera. A vegades parlo de sudoku per referir-m’hi, però no, és pitjor: és un cub de Rubik a l’espera d’algú prou talentós per saber girar hàbilment el seu desafiament tridimensional fins a donar amb l’única i desitjada solució, que cada cara sigui del color que ha de ser.

El tercer obstacle per emetre una opinió sobre el que està passant (no sóc tant pretensiós com per parlar d’anàlisi), i això no em canso de repetir-ho a tot aquell que té l’humor d’escoltar-me, és que, com diu la dita, no en sabem de la missa la meitat. Les xarxes socials han posat a l’abast de tothom poder opinar sobre qualsevol cosa però ens han dificultat alhora l’accés a informació veraç i contrastada. Tots som una mica cunyats que parlem del que no sabem, opinem del que no dominem i ens aventurem a formular agosarades hipòtesis a partir de suposicions, rumors o prejudicis. No vull ser un d’aquests. Hem estat en alguna reunió important? Hem tingut accés a algun document confidencial? Sabem dels contactes que hi ha (o que no) entre els que tallen el bacallà? Coneixem els estudis d’opinió i sondeigs que es fan periòdicament (els seriosos, no les potineries culinàries que apareixen als mitjans)? No, naturalment. Per tant, a l’hora d’expressar-se lliurament (que consti, un dret que cal defensar a mort, com qui diu) cal o bé tenir informació reservada o bé admetre honestament que no se’n disposa abans d’obrir la boca o escriure.

L’última raó que se m’ocorre, per ara, del perquè és tant complicat abordar el passat, el present i el futur del procés sobiranista lliga en certa manera amb la primera. Parlava de la contínua successió de novetats informatives que ens obliguen a replantejar-nos el relat que ens anem traçant mentalment en ares de ser mínimament coherents amb nosaltres mateixos. Passa que aquestes novetats informatives, a més d’inesperades, a vegades són positives i a vegades negatives, amb els conseqüents efectes sobre l’estat d’ànim i, per tant, en la visió general del problema. L’èxit d’una concentració massiva o l’empresonament d’uns dirigents són capaços, per si sols, de distorsionar la perspectiva de tot el que ha passat abans o s’intueix que ha de venir després. Com si de la “fal·làcia del jugador” es tractés, el fet de rebre noves positives aplana irracionalment el camí present i ens presenta un futur esperançador, i a la inversa si el que ens anuncien els mitjans és una galleda d’aigua freda.

[Continuarà]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *