Les aigües turbulentes

“Que les corbates i els despatxos no matin el carrer”. Un amic meu retuiteja aquest missatge d’una diputada cupaire, aranesa per més senyes. Li contesto, amb ànim de polemitzar, “que el carrer no mati els despatxos, les corbates… i les faldilles”. Lo de les faldilles és per tocar allò que no sona: els despatxos, per molt dolentots que siguin, també tenen dret a la igualtat de sexes. Però el que vull dir amb el meu missatge és que, estant d’acord amb què l’alta política no ha d’anul·lar la mobilització ciutadana, tampoc hem de pretendre que aquesta no tingui en compte les lògiques, mètodes i tempos d’aquella.

Despatxos i carrers. La interrelació i complementarietat d’aquests dos àmbits conflueixen, molt esquemàticament, en la disjuntiva a què s’enfronta Catalunya en els propers dies, començant per la molt decisiva jornada de demà dilluns (ja sabeu, resposta de Puigdemont a l’absurda pregunta de Madrid i possible detenció dels principals líders de la nostra societat civil).

La prudència, el pragmatisme, el voler fer bé les coses, el seny (el de veritat, no la caricatura que ens refrega l’unionisme) aconsellen una resposta ambigua del president per allargar un temps aquest període iniciat el dia 10, el de la “pre-post-independència”. L’aposta dels despatxos. Un temps indeterminat, dies, setmanes, potser un mes, en què fructifiqui alguna mena de mediació internacional que s’està coent entre bambalines, d’amagat de tothom. Quan després de la declaració d’independència, vista i no vista, les xarxes bullien de retrets a Puigdemont o com a mínim de decepció per la seva decisió, vaig defensar-lo amb l’argument de que ningú no té dret a donar lliçons o de pressionar-lo perquè faci o deixi de fer: els indepes de peu no sabem de la missa la meitat de tot el que s’està lligant a les altures, no en tenim prou informació (de fet, cap) i tampoc tenim dret a posar al president i a la resta del govern més dificultats de les que ja tenen.

De l’altra banda, l’entusiasme, la unitat, el convenciment de tenir la raó, les imatges de l’1-O encara calentes, aconsellen deixar-se d’històries i tirar pel dret. L’aposta del carrer. Aprofitar ara que el vent ens va a favor. Carpe diem. I és una opció molt ben acomboiada: l’ANC, l’Òmnium, la CUP, Demòcrates de Catalunya, molts dels més conspicus opinadors d’aquest país… M’hi afegeixo. Una declaració formal, pública, solemne i per escrit. Que se’n assabenti tothom i començar a tractar d’igual a igual l’estat espanyol.

Ha de ser fotut triar un d’aquests dos camins o intentar tirar pel del mig. Els dos són legítims i respectables. Els despatxos han de continuar treballant la millor solució, a base de trucades, contactes a tots nivells, reunions, canvis de parer, consultes… Els carrers han de continuar visibilitzant la força que ens ha dut fins on som i que serà la garantia de l’èxit esperat, si continua fent gala d’un tarannà serè, pacífic i fins i tot irònic, la nostra arma més letal.

Qualsevol decisió que prenguin els nostres líders de “despatx” o de “carrer” comptarà amb el meu suport, només els demano que no s’eternitzi el procés. I és possible que per aquí vagin els trets. Algú molt proper a mi i molt ben informat políticament em comentava fa una estona: “això va per molt llarg”. I ha afegit: “al final, tindrà raó el Deulofeu, que va pronosticar la independència de Catalunya el 2029”. No fotis, tu!

[Imatge: Alexandre Deulofeu; www.matematicadelahistoria.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!