Reflexions nou mesos després (és molt llarg, aviso)

Sembla mentida, però aviat farà nou mesos de les eleccions del 27 de setembre. Igual que un embaràs. En aquest lapse de temps han passat moltes coses (abans també, de fet). Encara calentes les que han passat avui mateix, ja és hora de dir-hi la meva després d’un prolongat període de silenci només alterat per diversos apunts amb la CUP (ai!) de protagonista. Aquestes són algunes idees que m’han passat pel cap, una mica a raig:

* Les eleccions dites plebiscitàries es van perdre. Quan abans acceptem aquesta realitat, quan abans deixem d’autoenganyar-nos, millor que millor. L’objectiu d’aquells comicis, repetit fins a la sacietat per tota mena d’actors de l’escena política independentista, era “comptar-nos”, això és, saber qui estava a favor de la independència i qui no, donat que qualsevol referèndum o consulta legals se’ns havien prohibit i la consulta que sí que es va tolerar no reunia suficients garanties a ulls de qualsevol àrbitre internacional. Les eleccions es van perdre. Els llastimosos exercicis a què ens vam dedicar els dies posteriors, separant els “no” i els que no volien ser comptats com a “no” intentaven dissimular el que matemàticament era indissimulable: el “sí” no va arribar al 50%. Dic “llastimosos exercicis” perquè em recordaven aquests calbs, tipus Anasagasti, que es fan la ratlla ben avall per tapar-se la closca amb els cabells laterals. És lleig i el pitjor és que es nota.

* Com acabem de veure ara, i com ja vam sospitar en els convulsos dies de la investidura presidencial, no vam guanyar en vots però és que tampoc vam guanyar en escons. La CUP no té com a fita principal, preferent o incondicional la independència i, si la té, en tot cas no ho demostra en fets, més aviat al contrari. Fixeu-vos que prenen totes les decisions amb lògica autonomista: veten un president (encara) autonomista, s’oposen a uns pressupostos (encara) autonomistes… Què hagués votat una CUP als anys vuitanta amb Pujol governant? Exactament el mateix que fa ara. Podria objectar-se que, en un estat ja independent tindria el mateix capteniment (grup d’esquerres oposant-se fermament a polítiques centrades), però és que Catalunya encara no és independent per culpa, en part, d’ells. La incoherència dels seus plantejaments s’ha posat en evidència aquests dies. Un pressupost amb una notable injecció de recursos per a finalitats socials no veurà la llum per culpa de qui es queixa de que el pressupost no contempla… suficients recursos per a finalitats socials i abraçant implícitament la pròrroga dels pressupostos del 2015, encara més autonomistes i menys socials que el projecte d’enguany.

* Hem de criminalitzar els nois (i les noies) de la samarreta? No fem el joc a l’enemic comú, si us plau. Crec que per aquest vespre hi ha una convocatòria de protesta a les portes de la seu central de la formació anticapitalista. És la mena de mogudes inútils i estúpides per regalar fotos a qui més desitja veure’ns dividits i enfrontats (la profecia d’Aznar, vaja). Un exercici mínimament intel·ligent ha de consistir en comprendre bé què és la CUP, cosa no tan fàcil. Al principi, des d’aquest bloc, feia broma sobre si havia de dir la CUP o les CUP, ja que no ho tenia clar, i la facècia ha acabat donant-me una mica de llum. La complexa estructura organitzativa i funcional d’aquesta gent, la convivència d’entitats amb individus per lliure, la desigual implantació en el territori, el contrast entre unes dinàmiques municipals àgils i ben adaptades amb una altra de parlamentària, a càrrec d’un inexpert grup… tot plegat ens permeten parlar de CUPS en plural. Hi ha una CUP aprofitable. L’empat del gener va ser potser anecdòtic, però les piulades d’aquests dies, a càrrec de militants de pes com Titot i algun altre, no deixen lloc a dubtes: en els seus rengles no només no hi ha unanimitat sinó que sembla endevinar-se que sectors importants estan molt molestos amb la deriva dels darrers mesos.

* Això ens porta a retrocedir de nou al 27 de setembre i preguntar-se realment si els tres-cents-i-escaig mils de persones que van votar la CUP sabien què votaven exactament. Jo mateix vaig ser un dels molts il·lusos que van posar la formació al mateix nivell que Junts pel Sí. Llevat del vot (perquè era indivisible), van rebre de mi el mateix suport i consideració que la coalició triomfadora. Després se’ns ha caigut la bena dels ulls, i mira que era una cosa de lògica: si es presentaven en llista apart és que la seva oferta electoral, el seu projecte nacional, els seus objectius, el seu programa, eren diferents dels de Junts pel Sí. Però tots vam caure en aquella lleugeresa i ingenuïtat, típicament catalanes i de retruc independentistes, i els vam ficar acríticament al mateix sac. Un sac que s’ha demostrat que encara no té blat, ni està lligat, ni res.

* Les desavinences, enfrontaments soterranis i cops de colze per part de les forces majoritàries de l’independentisme (partits o entitats),  que han anat transcendint no haurien d’alimentar més del compte la sensació de desànim o de desinflament, bastant innegables, que el procés està vivint els darrers temps. Potser cal veure-hi el cantó positiu: si tantes ganes hi ha de figurar en un lloc preferent de sortida o de fer mans i mànigues per col·locar-se en alguna destinació institucional específica de la futura independència és que aquesta potser està més a prop i més a l’abast del que a vegades els mateixos afectats pensem.

* Deixo per un altre dia (o per mai) altres polèmiques, discussions o entreteniments de xarxa social, més que res perquè l’apunt està sortint sorprenentment llarg i s’acosta l’hora de sopar (si el senyor Mohedano aconsegueix implantar la seva reforma, que espero que sí). M’estic referint a qüestions com: què ha de ser primer, l’ou de la DUI o la gallina del RUI; o bé la proliferació de projectes de Constitució catalana, de desigual format i qualitat jurídica, que darrerament ens han envaït i que no han aconseguit altra cosa que despertar de nou la bèstia adormida de la possibilitat de fer oficial el castellà o de la conveniència d’un exèrcit.

* En el moment d’iniciar l’apunt, salta la notícia de que el president Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança. Recolzo la decisió pel que té de presa d’iniciativa política després que altres hagin abusat de l’administració del tempo polític. Que tothom es retrati i expliqui per què vota d’una manera o d’una altra i igual o diferent que segons qui. Si el president perd l’envit, cosa no descartable, eleccions de nou (sí, s’hauran de fer) i aquesta vegada ningú hi acudirà enganyat. I si el full de ruta no aconsegueix així el preuat i necessari 50% doncs no res, tornem a la casella del peix al cove. En aquest sentit, a Madrid el de la cueta té propostes interessants per qui se les vulgui creure. Per als que no, continuarem endavant fins a la victòria desitjada. No n’hi ha d’altra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *