De París a Roma

Quan es publiqui aquest apunt haurà acabat la multitudinària manifestació a París contra el terrorisme i a favor de les llibertats. Els luctuosos fets dels darrers tres dies han posat de nou a l’actualitat informativa les grans qüestions, els grans dilemes, els grans reptes que les societats del segle XXI, i en particular l’europea, tenen plantejats i als quals no s’acaba de trobar el desllorigador. La gestió de la diversitat cultural i religiosa, l’equilibri entre la preservació de les peculiaritats de les minories i el respecte a uns valors universals, la cerca de la compatibilitat entre el ple exercici de drets i llibertats i un alt grau de seguretat personal i col·lectiva (un dret també, a fi de comptes), la necessària cooperació entre uns estats massa hipotecats per conveniències o interessos particulars en el sempre complicat escaquer mundial, els límits (si n’hi ha d’haver) a la llibertat d’expressió i el significat d’allò “sagrat” en unes societats que els és difícil dimensionar el concepte pel fet de ser necessàriament laiques. I podríem seguir.

Els fets de París també han posat llum sobre les dues xacres de les que hauríem de fugir com de la pesta: la demagògia extremista, que intenta estendre el seu missatge xenòfob dividint la societat i demonitzant determinats col·lectius, i el progressisme banal, comprensiu amb determinats règims polítics i fanatismes. Els primers no tan sols no solucionarien els problemes que plantegen si arribessin al poder sinó que els agreujarien; els segons, amb el seu relativisme, ús de diferents vares de mesurar o simplement silenci còmplice, tampoc ajuden gens a fer llum sobre la solució. La resposta de la societat, immediata, multitudinària, pacífica i festiva, sembla marcar territori davant les dues actituds a evitar i contribueix a donar un punt de serenor i d’esperança al futur que ens espera.

images (7)

La setmana acaba amb la notícia de la mort d’Anita Ekberg i té més relació amb el que hem dit fins ara del que podria semblar. Com se sap, els tràgics fets d’aquests dies tenen la seva causa específica en la publicació, des de fa temps, de dibuixos considerats blasfems o irreverents per una determinada religió. És bo recordar ara que la pel·lícula més coneguda de la voluptuosa actriu sueca, La dolce vita, conté dues escenes que en el moment de l’estrena del film, als anys seixanta, van causar molt rebombori: la primera, l’helicòpter amb un santcrist penjat i saludat per unes noies en biquini (imatge original i onírica, com corresponia a l’autoria de Fellini), i la segona, la pròpia Anita Ekberg, disfressada de capellà, traient-se el barret i deixant anar al vent la seva cinematogràfica cabellera rossa. Oh, escàndol. No tenen res a veure uns dibuixos més o menys passats de rosca amb les avui ben innocents imatges de la pel·lícula, però no crec que la reacció de cap catòlic de l’època, per molt ofès que se sentís, anés més enllà de quatre jaculatòries davant la sala d’estrena…

[Imatges: Vilaweb i genius.com]

 

Un pensament a “De París a Roma

  1. “La Dolce Vita” no sé pas, però quan l’estrena de la pel·lícula “Je vous salue, Marie”, les persones que estaven a una sala de cinema van sofrir un atac per part d’un grup de catòlics romans, i una persona va resultar morta.

    Avui en dia, a Mèxic (sobretot a l’Estat de Chiapas), els catòlics romans amb la connivència de les autoritas civils ataquen (hi han hagut autèntiques massacres) a comunitats evangèliques pel fet de que aquestes comunitats cristianes no volen pagar impostos amb els quals la població catòlica romana compraria vi i altres begudes alcohòliques, a més de finançar les festes dels catòlics romans, on la idolatria, la festa i la xirinola sense cap control són el pa de cada dia. (Pot llegir la notícia a: http://protestantedigital.com/internacional/34953/Nueva_agresion_a_indigenas_evangelicos_en_Chamula)

    Si es juga amb foc, és probable que la persona es cremi. Amb això de voler ser provocadors i “trencadors”, tres quarts del mateix. Algú que se senti ofès, per manca d’un mínim d’inteligència emocional, pel fet d’estar tocat del bolet o per tenir mentalitat criminal (o una barrega de tot) és capaç de perpretar un acte criminal contra allò que pensa subjectivament que li ha mancat el respecte.
    Jo sóc partidari de tenir respecte a tothom (que és molt diferent a la idea de “tolerància”, idea que comporta una persona que toleri l’existència del tolerat). I si algú em vol faltar el respecte, doncs ja s’ho farà… Tindrà dues feines: pensar com em pot mancar el respecte, i païr el seu propi odi (no sempre qui vol mancar el respecte pot.fer-ho: no dóna més de si la mala baba; o al receptor li rellisca el que pugui pensar i dir l’emissor). El que tinc clar és que cap dibuix, conya, tergiversació, informació falsejada, injuria i altres mandanges mereix com a resposta cap tipus de violència. Altra cosa és si sóc víctima de violència.

    En tot cas, el respecte (i la manca d’aquest) és una cosa molt subjectiva: sense adonar-nos, podem faltar el respecte a algú, quan no és aquesta la nostra intenció. I també podem sentir-nos ofesos per algú que no tenia cap intenció a ofendre’ns. En qualsevol cas, ens donem compte molt abans si ens falten el respecte que no pas si som nosaltres qui ofenem!

    I molts cops la islamofòbia, la jedofòbia, la cristianofòbia i qualsevol fòbia a qualsevol creença religiosa s’amaga darrera el que diuen que és “humor”. I també cal dir que les traves burrocràtiques i molta legislació lliberticida pel que fa a la llibertat de cultes al nostre pais és un atemptat a la llibertat.

    Atentament (i amb tots els respectes)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *