Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
El meu apunt d’ahir sobre el restabliment de les relacions diplomàtiques entre Cuba i Estats Units ha rebut un comentari de corfeta82@hotmail.com (no sé com es diu), que agraeixo i que m’agradaria contestar.
Les reflexions de Corfeta van en la línia, molt habitual, d’equiparar democràcia amb capitalisme a l’hora d’abordar els conflictes polítics. Ni són el mateix ni un ha de comportar l’altre. Són conceptes que pertanyen a estadis diferents. Un país sempre ha de ser (o hauria de ser) democràtic, independentment del seu model socioeconòmic. Corfeta em pregunta quin és el meu concepte de democràcia: només n’hi ha un, el règim que respecta els drets i llibertats més bàsics de la persona, inclosos la d’expressió, la de reunió i la de manifestació, l’existència de partits polítics i eleccions lliures, el respecte a la llibertat sindical, la separació de poders, la independència de la justícia, les garanties processals… No sé si tot això es dóna avui en dia a l’illa dels Castro. Jo no ho sé segur, m’ho imagino, però Corfeta sí que ens en pot fer cinc cèntims, ell que ha estat a la Cuba “autèntica” viatjant en autobús i passant calor.
Completament d’acord amb la crítica que fa de la política exterior nord-americana. Insisteixo: això no treu que a Estats Units es respectin una sèrie de drets i llibertats que ja voldríem instaurats en dotzenes i dotzenes d’altres estats al món, blancs, negres, bruns o grocs.
I finalment volia puntualitzar-li una cosa: jo no deia que els Estats Units siguin clars, em referia a la posada en escena formal de la declaració del president Obama, confrontant-la amb la de Raúl Castro, rònega i un pèl sòrdida, una mica tardo-franquista, per entendre’ns.
[Imatge: cartell de la pel·lícula Week-end in Havana, protagonitzada per Carmen Miranda; decine21.com]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Alguns que critiquen les monarquies “parlamentaries” són farrenys defensors de les monarquies “dictatorials” (siguin de Cuba o de Corea del Nord, per posar un parell d’exemples).
Estic d’acord amb el que vostè diu en aquest i l’anterior apunt. Per a mi, això de l’acord [que encara ningú ha dit que s’ha acordat, tret de la repressa de relacions diplomàtiques] entre el sr. Obama i el sr. germà d’en Fidel Castro, president republicà per dret de consanguinitat (qui diu que els oximorons no són reals?) crec que ve donat per les necessitats dels uns per obrir mercats i dels altres per consumir les mercaderies que el “contrincant” li ofereix, per tal de continuar detentant un poder polític cada cop més esquifit. En cap cas veig un desig desinteressat per a comportar un bé a les respectives poblacions per part dels actors de l’acord en questió (incloent-hi el Vaticà)
Aquesta situació la trobo positiva en tant que pot comportar un xic de més llibertat d’expressió i actuació de la gent que viu a Cuba, més enllà del que l’Estat totalitari cregui convenient. Fins ara, personalment, he vist que malauradament la majòria de gent li interessa més el consumisme obsessiu de tot tipus (fins i tot el sexual) que no pas poder criticar el govern de torn, el poder Z o el polític X sense que això comporti cap perill a la integritat [Les actuacions repressores i/o atemptatòries als drets humans poden existir a qualsevol democràcia; el què no s’admet en aquestes és la impunitat de dites actuacions]. Potser els intercanvis humans puguin beneficiar-se, i la qualitat de vida de la gent (a un i altre Estat) millori. Si més no, crec que ara es podràn reagrupar amb més facilitat famílies dispersades.
A l’Estat espanyol, quan el govern dels EUA va “reconèixer” la dictadura franquista, l’ambient es va tornar un xic respirable (no massa, però). I, per exemple, el règim dictatorial es va veure obligat a tolerar [a contracor] l’acció de les religions diferents a la catòlica romana. A Cuba, fins ara, en aquest tema s’ha respirat bastanta llibertat; espero i confio que aquesta llibertat no estigui en perill, malgrat la “interseció” del Vaticà en aquest acord (històricament ja sabem com se les gasta el jesuïtisme).
Atentamente