Les aigües turbulentes

Viu el moment. La frase llatina de marres es va posar molt de moda quan es va estrenar la pel·lícula El club dels poetes morts (Dead poets society) i ha tornat a l’actualitat amb la trista nova de la mort del seu protagonista, Robin Williams. En el moment de la seva estrena, i d’això ja fa vint-i-cinc anys, va ser saludat com un gran film que tractava el tema de l’educació des d’una òptica que sempre és ben rebuda: el professor trencador d’esquemes academicistes, de rutines i d’exercicis memorístics, que anima els seus alumnes a veure l’assignatura (i amb ella els estudis, i amb aquests la vida) des d’una nova perspectiva. Recitar Walt Whitman (poeta ja de per si heterodox) enfilats dalt d’un pupitre. Uau. El temps ens ha fornit prou perspectiva per relativitzar aquella visió entusiàstica, i han anat sorgint veus que critiquen la manera alternativa d’educar el jovent que reflecteix la pel·lícula: fet i fet, deixar-los que facin el que els doni la gana (o casi, no siguem extremistes). Carpe diem. Potser surten més preparats per enfrontar-se a la vida però no més cultes. Quin és el paper de l’escola, en definitiva? Tema prou complex i polèmic i, en tot cas, gran pel·lícula.

Deixem les elucubracions a la pedagogia, ciència que en absolut domino, i centrem-nos en dedicar un record al gran actor Robin Williams. Els mitjans ens parlen avui del Club…, Mrs. Doubtfire o Hook, però jo hi vull afegir The Birdcage, la divertida versió nord-americana de La cage aux folles, on broda el paper de gai contingut, un paper que només actors com Williams són capaços de dur a bon port.

[Imatge: sisucg.wordpress.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!