Mil apunts

Aquest és l’apunt número mil de Les aigües turbulentes. A què podria dedicar-lo per commemorar aquesta xifra rodona? Autopluja d’idees.

Puc dedicar-lo, entre l’enuig i la decepció, als 62 diputats de Convergència i Unió, que una vegada més han jugat al “sí-però-no”, a l'”encara no toca” o a allò tant catalaníssim del “vols dir?”. Amb la seva abstenció (per què no votaven que “sí” directament si no estan d’acord amb la llei de la independència?) l’únic que fan és posposar, procrastinar com es diu ara, el que ja és tota una evidència: que el progrés dels catalans i la plenitud nacional, cultural i lingüística de Catalunya només seran possibles amb la consecució d’un estat propi.

Puc dedicar-lo, per exemple, a tot aquest merder de les retallades sanitàries. Costa molt poc criticar-les o posicionar-se obertament en contra. És més complicat proposar quines alternatives hi ha en el context de crisi econòmica i en la necessitat (Europa mana) de reduir el dèficit. Que la tisorada és necessària sembla indiscutible, però que les prestacions bàsiques han de continuar, també. Només dues notes, una mica provocatives. Tot i que les protestes i mobilitzacions d’aquests dies es fan amb la lloable intenció de defensar l’estat del benestar, em pregunto si el que amaguen no són, sobretot, interessos professionals, corporatius o laborals. Que no dic que no siguin legítims, ull. La segona observació és que no deixa de ser una incoherència que qui tant defensa la qualitat del servei sanitari (els propis professionals) ho faci amb vagues o tallant carrers. Bonica manera de contribuir a la qualitat del servei i a evitar la crispació de la societat, francament.

Puc dedicar el meu apunt milenari a la trista situació en què es troba Acció Cultural del País Valencià. Ja se sap, el president Camps (quin greu em sap que es digui com ma mare!) no perdona i la quantiosa multa dels repetidors de TV3 s’haura de pagar sí o sí. Multa més recàrrec més interessos de demora, 800.000 de l’ala. Una vegada més es passarà el plateret i una vegada més la societat, aquesta beneïda societat civil que a vegades no ens mereixem, respondrà per treure ACPV de la delicada situació econòmica a que l’ha portat el xiquet dels tratxes i la seva paranoica política anticatalana.

Essent l’apunt número mil i per tant de celebració, podria haver parlat de satisfacció per haver arribat fins aquí, de ganes de continuar endavant, d’agraïment a tots els meus lectors i comentaristes, però només m’han sortit que autopropostes per parlar de la nostra trista realitat: partits d’aquí que fan el joc als partits d’allà, la crisi de l’estat del benestar (quan no tenim ni estat ni benestar) o l’eterna lluita entre David (nosaltres) i Goliat (ells).

És el que hi ha. Sempre queda el consol de saber que David va acabar vencent Goliat. El problema és saber tirar bé la pedra i encertar. I parlo metafòricament, no cal dir-ho.