Punxada tarragonina

La consulta popular per la independència celebrada ahir a Tarragona va registrar aproximadament un 5% de participació, una de les més baixes de totes les que s’han fet fins ara. Mentiria si digués que estava il·lusionat amb una afluència massiva a les urnes, però un resultat una mica més presentable no hagués fet mal a ningú, ni tan sols als nostres enemics.

Donant voltes al tema, se m’ocorren tres raons que expliquen aquest resultat i que, de pas, serveixen per relativitzar-lo. És allò de que qui no es conforma és ben bé perquè no vol:

Primera raó, de caràcter intern: evidents errors d’organització. N’apunto uns quants: l’estranya relació d’amor-odi entre la Plataforma Organitzadora i els partits polítics o entitats ciutadanes, una campanya massa voluntarista i poc professional, basada en recursos tan passats de moda com els cartells enganxats amb cel·lo al carrer, insuficient informació de dades tan importants com els llocs dels col·legis electorals, etc.

Segona raó, la nul·la complicitat de l’Ajuntament, per no parlar del silenci vergonyant del Diari de Tarragona, que avui sí destacava en primera pàgina el fiasco de la consulta. No ens ve de nou, però.

La tercera raó, last but not least, és molt tòpica i la vaig sentir dir bastant a les persones que s’acostaven a votar al col·legi on vaig participar com a voluntari: el caràcter poc apassionat, poc engrescat, adormit, de la societat tarragonina, incapaç de vibrar per res. “Tarragona és una ciutat difícil”, deien abans de la consulta i és el primer que es va dir després de saber-ne els resultats. Caldrà que fem una reflexió entre tots del perquè d’aquesta actitud: és genètica o què?

Com queda dit, vaig exercir a la mesa del col·legi de la Cooperativa Obrera, torn de matí, amb les companyes Maria del Carme, Mercè i Marta (a la foto). Incidències a explicar, poques:

* A les dues havien votat unes 140 persones, que es van repartir durant tot el matí, amb algunes cues cap a quarts d’una.
* Els globus van ser tot un èxit entre la canalla que, il·lusionadament, va dipositar el vot en nom dels seus pares, introduint-la així en el món de la participació ciutadana, tan regatejada pels poders fàctics i no fàctics.
* El primer votant va ser un servidor, per provar el correcte funcionament del sistema informàtic, que permetia comprovar que una persona no havia votat instants abans en un altre col·legi.
* Tres ciutadans, dissortadament, no van poder exercir el seu vot per no poder demostrar el seu empadronament a Tarragona.
* Els comentaris de la gent que acudia a votar anaven des de l’escepticisme (“no sé si servirà d’alguna cosa”) fins al sincer agraïment per la feina feta per molta gent (“gràcies per estar aquí”).
* Una frase resum de tot plegat? El comentari d’una senyora (la típica tieta Maria) que resumeix molt bé l’estat d’ànim d’un important sector de la societat catalana: “ja que no ens volen, almenys que ens deixin marxar”.