Lerroux, un polític modern

S’ha iniciat a CaixaForum de Tarragona un cicle de conferències titulat “Biografies històriques: pensadors catalans”, coincidint amb els seus centenaris. La primera, avui, no parlava en puritat de cap pensador català sinó del lerrouxisme i de la Setmana Tràgica, que ha complert cent anys. N’ha estat conferenciant José Álvarez Junco i el presentador, Antoni Puigverd.

Álvarez ha centrat la seva exposició en una revisió del fenomen lerrouxista, massa vegades tergiversat pels seus nombrosos enemics: l’oligarquia monàrquica de l’època, els republicans “tradicionals”, el catalanisme, el socialisme… Enfront de tots ells, Alejandro Lerroux, un espavilat andalús, arribà a Barcelona com a periodista pagat de sota mà pel govern de Madrid, i aviat començà a fer forat entre un determinat electorat de classe obrera.

La seva arma, la paraula, i la seva estratègia, el populisme. El conferenciant l’ha comparat amb Perón o Chávez perquè el públic se’n fes una idea. El més interessant del personatge, però, és la seva sorprenent “modernitat”: discursos demagògics a un públic incult que cercava més espectacle que una altra cosa, tendència a parlar de problemes sense concretar-los ni plantejar solucions, recurs a l’anticlericalisme, eficaç ús dels mitjans de comunicació… Si a això afegim la seva erràtica trajectòria política posterior (radicalisme anticlerical, després republicanisme aliat amb Gil-Robles, per acabar acotant el cap davant el franquisme) i les seves tèrboles relacions amb episodis de corrupció tindrem un retrat ben actual. Va crear escola, vaja, i així ens va.

[El cicle consta de tres conferències més:

Dimarts, 26 de gener, a les 19 h: Encara som (i hem de ser) pactistes, els catalans? Centenari de Jaume Vicens Vives, a càrrec de Montserrat Duch.

Dimecres, 3 de febrer, a les 19 h: Catalunya, gra fèrtil o bord d’espiga d’Espanya? Centenari de Joan Maragall, a càrrec de Toni Sala.

Dimecres, 10 de febrer, a les 19 h: Balmes o la tradició catalana i espanyola, a càrrec de Josep M. Fradera.]

Un pensament a “Lerroux, un polític modern