Les aigües turbulentes

Avui fa 350 anys del Tractat dels Pirineus. Avui fa tres segles i mig que el Principat de Catalunya va quedar dividit en dues parts, víctima de les conveniències diplomàtiques dels seus dos grans veïns i enemics i justificant-ho en la frontera natural que forma la serralada. No seria tan “frontera natural” quan feia segles i segles que els territoris a banda i banda formaven (formen) un sol país i les gents que hi vivien a banda i banda parlaven (parlen) la mateixa llengua.

De llavors ençà, ja en sabem els resultats. Unes comarques sotmeses al centralisme francès, pitjor que l’espanyol, que ja és dir. Una política pertinaç i efectiva d’assimilació cultural i lingüística i d’abandonament econòmic. De llavors ençà també, una encara insuficient lluita per capgirar aquesta situació: grups polítics, societat civil, intel·lectuals… Avui, les dues parts de la Catalunya dividida el 1659 es tornen a trobar, es tornen a necessitar. Estratègies a favor d’una euroregió i l’acabament, algun dia, de l’AVE, ajudaran sens dubte a eliminar aquesta barrera més psicològica que física, però no n’hi ha prou amb això. Cal que des de la Catalunya Sud fem un major esforç de coneixement i de comprensió de la realitat de la Catalunya Nord, i actuar en conseqüència.

Personalment he decidit, avui 7 de novembre, fer-me soci de La Bressola, com a manera d’ajudar la més meritòria de les iniciatives que s’han dut a terme a favor de la llengua en aquelles terres.

[a la imatge, castell de Salses, el poble més septentrional dels Països Catalans]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!