Aragó ja compta amb una llei de llengües, després de parlar-ne durant una bona colla d’anys. El resultat, sabut, és que manté el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó, però sense dotar-les d’oficialitat, de manera que les coses seguiran com fins ara: seran dues llengües d’especial protecció i bla, bla, bla… Com deia el meu pare, caca la vaca.
La llei ha comptat amb els vots favorables de l’esquerra, inclosos el president de la Comunitat, Marcelino (abans Marcel·lí) Iglesias i la resta de diputats procedents de les zones lingüísticament afectades, que no han gosat anar més enllà d’una declaració d’intencions. No fos cas que algú s’enfadés. La dreta popular o regional, al seu torn, ha votat en contra de donar una mínima presència pública al que denominen, despectivament, patuès o chapurreao. Qualsevol cosa abans que veure impresa la paraula català. D’això en psicologia en diuen Horresco referens.
Res de nou, per tant, sota la capa del sol. Llengües minoritzades (la nostra i l’entranyable aragonès, fent la viu-viu en precioses valls pirinenques), falta de valentia política d’uns, insults o menyspreus d’altres. Mentre, la llengua de Jesús Moncada o de Mercè Ibarz malda per sobreviure gràcies a una societat civil tant activa com poc coneguda. Coneguem-la més i fem-li costat, doncs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La paraula català és ben impresa a la lletra i a l’ esperit de la llei i aquells que la volien deixar per chapurreao,no se n’ han pas sortit.
Jo crec és un pas endavant,clar.
I,concreta i diguen’ s que podem fer per coneixe-la i per fer-li costat.Gràcies!