Aquesta nit he somiat això

Suposo que somio com tothom, però se m’oblida tot en pic obro els ulls. Aquesta matinada, però, m’he despertat amb el record nítid de les imatges surrealistes que han passat per la meva ment i no m’he resistit a apuntar-les en un bloc (de paper) per explicar-les al bloc (tecnològic).

Estava en una mena de mirador. Al davant, una muntanya on es distingien persones, petites com formigues, que pujaven. Llavors baixava fins al riu que separava el mirador on era i la muntanya. Allà em trobava amb algú conegut (però no sé qui) que m’acompanyava tot remuntant el curs del riu, que s’anava tornant petit fins que s’assecava del tot.

Arribava a un poble que identificava com Viella (per què?), amb botigues i parades al carrer i ple de gent amunt i avall fent molt de soroll. A mà esquerra, veia els nínxols del cementiri, plens de flors fresques. Pensava en la falta de respecte que suposava tant de xivarri.

Pujava més amunt i observava una muralla amb una petita porta, on una munió de gent pretenia entrar. No sé com, el meu acompanyant i jo aconseguíem colar-nos i no entrar els últims. A dintre ens esperava un sacerdot que dirigia una mena de pregària tot tocant uns timbals. Al seu costat, atenció, l’actual rei d’Espanya, que s’afegia a l’acte tocant-los també (els timbals) amb molt poca gràcia. El sacerdot i el rei es confonien amb el mosaic de la paret de darrera, de manera que semblaven les estàtues de l’escenari del Palau de la Música.

Quan acabava, el rei deixava anar un Viva E-paña!, que era contestat pel públic, mentre jo, tímidament, deixava anar un xiulet de desaprovació. Això no agradava a algú, que immediatament intentava escanyar-me. En aquests moments m’he despertat amb la gola seca i unes intenses ganes de beure aigua.

Potser Freud en treuria suc de tot plegat, però jo no li veig ni cap ni peus.

Un pensament a “Aquesta nit he somiat això

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *