El dia que no hauria de ser cap dia diferent

Avui torna a ser 8 de març, abans el Dia de la Dona Treballadora i ara el 8-M simplement. Un “dia de” com molts d’altres. De fet, una de les reiterades proclames del moviment feminista és dir que tots els dies de l’any han de ser de lluita, reivindicació, visibilitat, activisme o el que es vulgui, no només avui, i tenen raó els qui afirmen això. La diferència amb els altres “dies de” és que el d’avui afecta directament a la meitat de la humanitat i indirectament a tothom. Potser és aquesta dimensió quantitativa, més enllà de la legitimitat de la causa a defensar (la igualtat de les persones) la que explicaria, conforme s’acosta, l’omnipresència d’aquesta jornada en tota mena d’altaveus i en les facetes més insospitades. Em pregunto fins a quin punt aquesta allau d’informacions, reportatges, opinions o anuncis no seran percebuts per una part de la societat com una expressió embafadora i obsessiva del que és obvi i, en conseqüència, faci més mal que bé. No sé si m’explico prou bé. 

Està molt bé denunciar, per enèsima vegada, les mostres de violència de gènere, els sostres de vidre o les bretxes salarials, no està de més recordar qui va ser la primera metgessa de la història i no hi fa res si ens lamentem que no hi hagi prou plaques als carrers homenatjant dones, però això només és important en la mesura que ens ha de fer prendre consciència en el nostre dia a dia, no específicament el 8-M, de que cadascú de nosaltres, independentment de les seves circumstàncies personals o sexuals, pot contribuir a una societat de persones lliures i iguals en tot. Una contribució en forma de “micro-gestos”, cadascú sabrà com, enfrontats a tot l’estol de micro-masclismes que campen alegrement enmig de la societat i que no només les dones han de patir quotidianament.

Arribarà algun dia, no sabem quan, que no caldrà reivindicar o commemorar el 8 de març. Ens estalviarem de pas grans discussions ideològiques, estratègiques i fins i tot lingüístiques. Deixarà de ser un “dia de” i podrem celebrar com correspon el 9 de març, dia de la truita de patates segons vaig assabentar-me ahir. Fem que el gran motiu de preocupació i la gran polèmica de la humanitat passi a ser aquest humil producte gastronòmic. A vosaltres us agrada sucosa? Amb ceba o sense?

[Imatge: Dolors Aleu, la primera doctora en medicina catalana, tot un mèrit fa un segle; foto, Viquipèdia]