Menú del dia: les llenties

Una incidència personal fa que acabi al servei d’urgències del Negrín, a Las Palmas. Dir “Negrín” és com dir “Joan XXIII” a Tarragona o “Can Ruti” a Badalona. L’hospital es diu així perquè en aquella ciutat va néixer el molt controvertit primer ministre espanyol durant la Guerra de 1936 i que és el personatge relacionat amb el tema gastronòmic d’avui, les llenties. Resulta que durant la guerra (i a la postguerra també), aquest llegum era popularment conegut com “píndoles del doctor Negrín”. M’imagino que en un context de penúries bèl·liques les llenties devien ser un plat racionat i buscat malgrat la seva poca qualitat, i d’aquí l’enginy en anomenat-lo d’aquesta manera, entre la ironia contra els governants i la resignació vers la dura realitat del moment.
Sigui com sigui les llenties, com també tot el llegum en general, sempre han estat relacionades amb pobresa, menjar de subsistència o de classes socials peremptòries. Potser a això és deguda l’escassa incursió que cap a aquesta família de menjars ha fet les darreres dècades tota la panòplia de restauradors estrellats (i alguns estrellables) a l’hora d’idear les seves creacions, si fem excepció d’aquelles estrambòtiques combinacions tipus “llenties amb ostres” que es van posar de moda, afortunadament fugaç, ara farà uns trenta anys.
La llentia té mala fama per altres raons: simbolitza la hipocresia que, com aquella, té dues cares, i la pròpia essència del producte, farinós i insípid, no ajuda gens al seu èxit, cosa que obliga a compensar-la amb els corresponents correctius, en forma de brous i de tota classe de productes carnis. Si les llenties vénen acompanyades de xoriço, bacó o sobrassada, la cosa ja canvia.  A casa, de petit, les recordo amb trossets de llom mentre eren servides amb aquella famosa dita en castellà que traduïda ve a dir que si t’agraden te les menges i si no, no. Categòrica disjuntiva, herència potser de la trista època d’aquell polític canari.