No ho busqueu al diccionari. Avui: l”unboxing’

Ho podríem traduir com “desembalatge d’un producte”. Parlant de forma més planera, és quan adquirim algun objecte d’una certa sofisticació (un electrodomèstic, un aparell audiovisual, una andròmina informàtica…) i hem de perdre temps i nervis per treure precintes, obrir capses, lliurar-se de blocs de porexpan o extreure petites peces de bossetes de plàstic lligades amb una mena de cable.

Però aquesta molesta servitud del consumisme ha estat elevada per alguns a la categoria de cerimònia. Efectivament, hi ha gent que hi troba gust, en això de desembalar mica en mica un objecte, anant-li traient cartrons, plàstics i precintes, com qui despulla ansiosament una altra persona, fins aconseguir contemplar primer i fruir-ne després no un cos nu sinó un aparell digital de darrera generació, si pot ser amb una estilitzada poma gravada a la tapa.

Doncs això és l’unboxing, activitat que, naturalment, és objecte de gravació i difusió pública en un exercici d’exhibicionisme ben típic dels temps que corren. Així, les xarxes s’han omplert de vídeos amb personatges desempaquetant tota mena de falòrnies electròniques, explicant-ne cada pas i fent-ho amb una facilitat i rapidesa que ja voldrien persones com ara jo (que doblem o tripliquem l’edat mitjana dels nois que protagonitzen els vídeos: aquí està el problema).

L’unboxing, però, ha donat peu a una subcategoria ben divertida i que també està registrant notables èxits a la xarxa: les senyores que expliquen davant de càmera la compra al supermercat de la cantonada. Mestresses de casa sense cap mena d’assaig previ ni d’estil·lisme personal, amb total espontaneïtat ens expliquen què han comprat, el pa de motlle, el mig quilo de pebrots verds o l’ampolla d’oli, donant consells culinaris i valorant preus i qualitats, mentre ho van traient del carro de la compra. Unboxing ibèric i de barriada. Sociologia de la bona.

[Imatge: youtube]