Ja torno a ser jo

Avui m’ha tocat anar a renovar el DNI. Mira, ja torno a ser espanyol si us plau per força per setena vegada a la meva vida. El tràmit burocràtic té el seu interès, per comprovar com han canviat les coses, si és que han canviat, des que un ja llunyà 1974, un servidor va acudir per primera vegada a una comissaria perquè li lliuressin una cartolina plastificada a canvi d’una foto, una signatura i una ditada.

I sí, hi ha diferències. El 1974 l’experiència va ser de les que marquen. Tot un matí de cua al carrer (no es donaven números ni res per l’estil) a la comissaria de davant la Casa de les Punxes de Barcelona. Les empremptes es prenien en una mena de planxa entintada i t’havies de netejar amb un líquid d’incerta composició. El resultat el teniu a la imatge: hi ha una àguila franquista, em dic Jorge i ensenyo una orella malgrat el meu abundós cabell perquè així estava manat.

Quaranta anys després els canvis són evidents i cal reconèixer-los: reserva prèvia de número a la web, tràmit rapidíssim (uns quinze minuts), tot per ordinador, el funcionari ha acabat parlant-me en català i el carnet que m’han donat (és un dir: es paga una taxa) ja porta un xip, com els gossets.

El que no ha canviat, és clar, és la bandera que presideix les dependències, que segueix sent una enorme estanquera darrera de l’amable policia que amb accent canari m’ha atès a l’entrada. Policia a afegir als altres que a l’interior fan les feines burocràtiques d’identificació i expedició de carnets, passaports i certificats. Però la policia no està preparada per un altre tipus de tasques?