Inesperats arguments contra la independència

La discussió (civilitzada) a nivell quotidià de l’anomenat procés sobiranista provoca ser coneixedor, de tant en tant, d’inesperats arguments de l’altra part que permeten, al seu torn, endevinar el nivell d’informació que rep la gent per arribar-hi.

Dic això pel que em va passar l’altre dia, que no té més importància de la que cadascú li vulgui donar. La interlocutora a qui m’acabaven de presentar és complexa identitàriament: de família canària, nascuda accidentalment a Barcelona (on hi té uns parents), actualment viu a Madrid. Al saber que jo era català, li va faltar temps per introduir “el tema”. Més o menys el diàleg va anar així:

– (ella) ¿Y tú crees que Catalunya será independiente?
– (jo) Bueno, yo creo que sí, ya veremos…
– (ella) Yo estoy en contra porque, claro, soy española y como que nací en Barcelona, dejaría de ser española, y eso sí que no
– (jo) No tiene nada que ver, tu eres y seguirás siendo lo que te dé la gana, son dos cosas distintas…

Heus aquí el gran drama d’alguns. Una persona que ni viu a casa nostra, ni votarà a la consulta ni li afectarà la nostra independència està sincerament preocupada per tot el procés, com a conclusió d’un peculiar silogisme.

Durant molts anys es va intentar allò de la pedagogia a l’Estat des de Catalunya. Em pregunto si no és ara quan més falta fa. Sí, però, de quina manera?