Records del Magrib (4)

A l?hora de vendre, tothom domina els idiomes. Això ens tocava la fibra sensible, és clar, i abans que ho poguéssim evitar, ja estàvem en el seu terreny. Després venia el regateig en sí, cosa que a mí, personalment, em posa molt nerviós. Deixava per tant aquesta tècnica al meu company, més avesat que jo a la loquacitat i a la negociació.
Una regla d’or del regateig és que si marxes d’una botiga sense comprar res, ho has de fer amb molt de tacte, ja que el comerciant pot sentir-se ofès. Recordo un dia determinat en què vam entrar en una tenda i van intentar vendre’ns un portamonedes de pell de camell. El meu amic, després de seguir tota la litúrgia negociadora entre venedor i comprador, i no estant interessat en l’article, no se li va ocórrer altra cosa que dir-li:
– Això no és de pell de camell
– Ah, no? Per què? – va inquirir el venedor
– Perquè al Marroc no hi ha camells

Al sentir aquesta resposta, ens va fer fora airadament de la botiga.
I és veritat, al Marroc no hi ha camells…

A Fes, dues notes més a recordar. La primera, la intensa olor de la zona on treballen els curtidors i els tintorers, que obliga els visitants a portar menta a la mà i ensumar-la de tant en tant.
El segon record també té a veure amb sensacions olfactives i visuals. El sistema de recollida de les escombraries, a la medina, era i és un ruc amb dues alforges on s?hi va acumulant la brossa de qualsevol manera. Va ser la darrera i significativa imatge que vaig guardar de Fes, la medieval, la bulliciosa, la fascinant…

(continuarà)

[Imatge: la medina de Fes; serturista.com]