La perruca, de dol

Fa vuit mesos de la mort de Manuel Fraga. Llavors vaig escriure en aquest bloc que seria interessant sentir i llegir les reaccions a la desaparició de Santiago Carrillo, quan aquest fet es produís, i comparar-les amb les que havia suscitat la del polític gallec. Doncs bé, aquest moment ha arribat i, com es veia venir, el raser és bastant diferent i el gruix d’opinants és notòriament més comprensiu amb Carrillo que amb Fraga, quan els dos polítics, des de posicions ideològicament antipòdiques, van experimentar una evolució bastant similar en un període crucial de la història de l’estat espanyol.

Santiago Carrillo tenia una gran semblança física a un oncle meu i potser això ha condicionat inconscientment la visió que tenia d’ell. Recordo haver vist Carrillo dues vegades en persona. La primera va ser en un míting del PSUC, celebrat a Torreforta o a Bonavista, en una de les primeres eleccions: al final de l’acte una multitud es va amuntegar a la taula d’oradors intentant donar la mà a aquell habilíssim polític, murri, hipermetròpic i fumador empedreït. La segona, m’hi vaig creuar a la Rambla Vella, de Tarragona, d’incògnit, sense més escorta que la seva, suposo, senyora. No vaig poder evitar pensar que estava davant d’una persona de categoria.

Tot i això, mai no he tingut per Carrillo cap estima especial i no estava gens d’acord amb el seu ideari polític. Reconec, però, que l’ex-secretari general del PCE va contribuir com ningú a fer que les coses anessin per bon camí en l’incert període de la transició espanyola. Alguns en diran altura de mires, altres en diran (en diem) pragmatisme, de grat o per força, i altres encara parlaran de traïció. Si la traïció ho és respecte a la trajectòria carrillista des dels temps de la República, benvinguda sigui.

Per seguir parlant bé d’aquest personatge (i consti que m’està costant un cert esforç, però avui toca fer-ho), he de reconèixer també la seva bona predisposició a abordar en positiu la qüestió catalana, potser perquè es va mantenir lleial a aquell esperit de consens de finals dels 70. Esperit que podem donar definitivament per acabat amb la peculiar carta “de les quimeres” publicada a la web del rei. Gran amic, per cert, del polític que avui acomiadem. Era l’únic a qui tractava de “vostè”: el que no aconseguís Santiago…

[Imatge: foto Koto Rodrigo, EFE; www.elpuntavui.cat]