Eleccions al Parlament’10 (i 13: l’hora de la veritat)

Diumenge, 28 de novembre de 2010

El dia de les eleccions. D’entre altres papers de l’auca, em toca fer d’apoderat en un col·legi. Aquestes són les petites anècdotes de la jornada.

* Arribo puntualment a les nou del matí a l’antiga Escola d’Enologia, a l’avinguda Ramón y Cajal de Tarragona. A l’església del costat s’hi està celebrant un funeral. Just al davant hi ha la seu del PSC. No em digueu que tot plegat no és una mica premonitori.

* Al col·legi hi ha únicament dues meses. Serà un “joc de poques taules” (això és un xist). Els únics interventors que em trobo són de Convergència i del PSC. A mig matí, arriba un del PP, ensenya la credencial i s’asseu a llegir un llibre, sense posar massa interès en les votacions. També hi ha l’apoderat d’Iniciativa, un noi d’aspecte lleugerament okupa amb qui parlo, naturalment, de política. Més tard faran acte de presència els apoderats d’Esquerra i de Reagrupament, amb els quals el fair play és també total.

* Les tradicionals cabines han estat substituïdes per una mena d’expositors dotats d’unes cortines que es corren. Un senyor, amb pinta antic règim (ulleres, bigotet) reclama una cabina com les d’abans “porque así lo exige la normativa“, fins que se’l convenç que l’expositor amb cortines també garanteix el secret del vot.

* El fet de que es presentin fins a trenta candidatures a la demarcació fa que un senyor s’exclami: “¿Treinta candidaturas? ¿Tantas? Pues si que se aburre la gente.” Doncs sí, fins a 540 persones, sense comptar els suplents, ens hem molestat en figurar en una candidatura, en aquests moments de presumpta desafecció política. Per cert, les paperetes de Pirates de Catalunya són fotocòpies, en perfecta coherència amb l’ideari de la formació.

* Incidències, ben poques. Descobrim que les paperetes de la CORI han desparegut de la taula de bon matí. Algú se les ha endut. Cal posar-hi les que estaven als expositors. Aquest petit boicot no impedeix que la candidatura juantxi aconsegueixi set vots.

* El fet de portar penjant, com si fos un escapulari, el tarjetó de Solidaritat, fa que més d’un se m’acosti per comentar-me, amb complicitat, que ens ha votat. Una senyora m’ensenya la papereta mentre em pregunta si és la del partit de Laporta. Quan li dic que sí, em contesta “ja m’ho pensava, però volia estar segura”. Una interventora coneix l’Albert Pereira, número dos de Solidaritat, mentre que troba el cap de llista una mica “xulillo”. L’Hèctor, “xulillo”? No, Laporta. Ah.

* Tanta estona en un col·legi electoral fa que t’assabentis de detalls ben personals dels votants. Una senyora, mentre guarda el DNI a la cartera, em mostra orgullosa un bitllet d’una pesseta. És el seu primer sou, ja fa molt, quan va entrar a treballar amb 14 anys. Li comento que llavors no hi havia tants “ni-ni” com ara.

* Arriba l’hora de l’escrutini, mentre els mòbils comencen a donar dades preocupants. Una interventora de Convergència, amb el pinganillo a l’orella diu que “s’estan sentint coses rares”. Coses com ara que la seva formació no arriba a 60 escons, que Solidaritat només treu un diputat o que entra Plataforma. La realitat corregirà els errors de les enquestes a peu d’urna i posarà les coses al seu lloc. Afortunadament.

* La nit electoral de Solidaritat es celebra a l’hotel AC Tarragona. Quan arribo veig cares llargues. L’alegria esclata quan l’únic diputat es transforma primer en tres i després en quatre. Hèctor López Bofill expressa el seu sentiment agredolç per no poder entrar al Palau de la Ciutadella malgrat l’èxit de la candidatura. I s’ho mereixia. L’important, però, era que l’independentisme “de veritat” entrés al Parlament i s’ha aconseguit. Ja res no serà igual a Catalunya.