Cinc anys de tramvia a Barcelona

Avui toca parlar d’un aniversari. No, no és el dels trenta anys dels ajuntaments democràtics. Passo. Em cau l’ànima als peus si comparo els il·lusionants consistoris del 1979 amb els llastimosos del 2009. Com si fos una ironia de la història, l’Ajuntament de Barcelona està “celebrant-ho” amb unes rodes de premsa on ha de donar explicacions sobre funcionaris corruptes, xarxes de prostitució…

No, avui toca parlar dels cinc anys de la recuperació del tramvia a Barcelona. Recordo aquells temps inicials, quan certa opinió pública es posicionava en contra, animada per tendenciosos mitjans que sobrevaloraven qualsevol petit incident protagonitzat pel nou mitjà de transport: que si ha xocat amb una moto, que si ha rascat (pobre!) una furgoneta… Els automobilistes es queixaven de que amb el tramvia perdien carrils per circular: doncs per això es va construir, carallots, per deixar el cotxe a casa! Però no ho entenien: faltava (i segueix faltant, desgraciadament) una major cultura del transport públic.

Qui s’en recorda avui de les incidències del tramvia? Ningú. Qui publica cartes al director regatejant-ne les virtuts? Ningú. Al contrari, la solució “tramvia” o “tren+tram” ja no és un pour-parler ni una volada de coloms sinó un projecte en marxa a llocs com el Vallès i el Camp de Tarragona, zones densament poblades i amb mancances de transport col·lectiu. 

Trambaix, Trambesòs: per molts anys!