Quan s’enlairen els coets…

Quan s’enlairen els coets
tots es posen a badar
i sentint els seus xiulets
acostumen a exclamar: aaaaaaaah!

Així feia un cuplet de principis del segle XX. La setmana que ve, tarragonins i gent forastera (benvinguts tots i totes) tindrem sis nits seguides, sis, per fer aaaaah! Té lloc el 19è Concurs Internacional de Focs Artificials. Enguany voldran lluir-se (i mai millor dit) empreses de Suècia, del País Valencià, d’Alemanya, de Portugal, d’Itàlia i d’Euskadi.

L’esdeveniment té un èxit de públic considerable (és de franc, lògicament). Riuades de gent conflueixen a tots els llocs més o menys privilegiats per contemplar-los: el Balcó, el Passeig de les Palmeres, la platja del Miracle… Hi acudeixen famílies senceres, algunes amb la taula, les cadires, els tuperwares amb la truita de patates, el tintorro i la cocacola: tot molt popular i un punt “cutresalchichero”.

No tots els castells de focs tenen la mateixa qualitat: n’hi ha de francament avorrits, sense ritme, ni tant sols a la traca final. Altres tenen més gràcia i sorprenen el respectable públic amb alguna originalitat. Per passar l’estona i prendre la fresca, però, ja està bé. L’espectacle continua després dels focs, quan la turbamulta intenta fugir del lloc convenientment motoritzada: els embussos que es formen són antològics i no serveixen per dissuadir ningú de que es millor deixar el cotxe a casa.

De les vegades que he contemplat els focs, recordo un dia que vaig pescar al vol aquests curiosos comentaris d’unes noies pijes:

mira, fuegos azules, el color que se lleva este verano…

I l’altre:

desde luego, esos chinos son únicos inventando cosas…

Ja us ho he dit, eren pijes…

La maledicció de l’escarabat

Ahir vaig tenir visita. De bon matí, i mentre esmorzava, vaig descobrir un enorme escarabat passejant-se per la paret de la cuina. Després de ruixar-lo amb una bona dosi d’insecticida, vaig aconseguir reduir-lo, ficar-lo a l’aiguera, acabar d’eliminar-lo amb aigua i tirar-lo a la brossa. Però alguna cosa em deia que em penediria de la meva acció.

Aquesta tarda, tornant a casa, he descobert el meu cotxe amb un vidre trencat per un roc, el ràdiocaset arrencat del seu lloc i tota la documentació i altres objectes dispersos pels seients i pel terra del vehicle. Qui més qui menys ho ha patit alguna vegada i sabrà el que suposa la triangulació policia + companyia d’assegurances + taller de reparacions, amb els seus papers, trucades i desplaçaments. Bé, doncs avui m’ha tocat a mi. Com a primera conseqüència, he hagut de postposar sine die el viatge que tenia programat la setmana que ve. Es tracta ben bé d’una maledicció de l’escarabat.

Per cert, la maledicció continua a hores d’ara (una de la matinada). Hi ha una festa al barri, prop de casa, i l’orquestrina de rigor està obsequiant nítidament les nostres oïdes amb pasodobles i ranxeres. Entre les cançonetes i la xafogor, la possibilitat de dormir és remota. Qui em manaria eliminar aquella pobra bèstia, si no m’havia fet res?