Era el tren d’Olot…

He de rectificar el meu article d’ahir. Sorry. El tren que surt quan vol i arriba quan pot no és el de Mataró, sinó el d’Olot. Que no se’ns enfadin els nostres amics garrotxins, en una època de tantes susceptibilitats identitàries, tan territorials com socials. De tota manera, el missatge no canvia: el tren de Mataró, el més antic del nostre país, no va massa més ràpid que a mitjans del segle XIX. D’això se’n diu progrés, sí senyor!

El tren de Mataró…

L’inacabable culebrot de les incidències ferroviàries a Catalunya ha escrit aquesta setmana nous i apassionants capítols. El que em mou avui a parlar-ne és que dimecres en vaig patir les conseqüències personalment. Al no residir a la Gran Barcelona no en sóc un usuari habitual, però aquell dia vaig sofrir un retard de 35 minuts, res greu al costat del què està passant.

Més enllà de la falta d’inversions en modernitzar les línies i les instal·lacions (que sembla que aquesta és la causa del desori), falta en la nostra societat el què en diriem la cultura del transport públic. El cercle és viciós: no s’usa prou el transport perquè és dolent i "fa pobre" i, en conseqüència, no s’hi fan inversions; i la falta d’aquestes provoca, al seu torn, que tothom adori el déu automòbil i tota la seva parafernàlia.

Mentre continuem fent servir el cotxe per anar a la cantonada (i de retruc, farcint de bitllets les carteres dels lobis automobilístics i petroliers) el transport públic de proximitat continuarà patint retards, caigudes de catenàries i accidents diversos. Com diu la cançó, el tren de Mataró (i tots els altres) continuarà sortint quan vulgui i arribant quan pugui.