El pollastre xinès

Inauguro avui una nova categoria al meu bloc: el de les llengües. Així, en plural: a part de la meva, la nostra, m’interessen totes les altres. Però especialment m’interessa la meva: no sóc un malalt de llengua però sí una persona que pateix per la salut del català, de com es parla, de com no es parla i de com es malparla (aquests anuncis de TV3…!).

Avui he viscut una d’aquelles moltes situacions quotidianes en què el tema "llengua" hi apareix. He anat amb uns companys de feina a un restaurant xinès. Jo he demanat pollastre, entre altres coses, en català; la resta de comensals, com era de témer, ho han fet en la llengua veïna. Quan la cambrera m’ha servit el meu plat ho ha fet anomenant-lo en català tot somrient-me, si bé amb una certa dificultat en la pronúncia. Em sembla que és la primera vegada que això em passa.

La comunitat xinesa, i especialment els seus vaixells-insígnia els restaurants, té fama de ser molt impermeable al procés de normalització lingüística. Dificultats d’entesa, cartes en castellà i xinès però no en català, poca predisposició a canvis… Però l’episodi d’avui l’he viscut com un fil d’esperança en aquesta llarga i costosa lluita col·lectiva per aconseguir que la nostra llengua tingui la posició que es mereix.

És una qüestió apassionant, que dóna per molts blocs: saber parlar o no, canviar de llengua, la tercera hora, els barbarismes, l’aranès, com es diu això aquí, els argots, les reivindicacions, les multes, tantes i tantes coses… Estem ben distrets, a Catalunya.