Josep Pastells

El món és ple d’escriptors frustrats. Tot i que els motius de frustració poden ser tan amplis com el nombre d’escriptors, sembla evident que, sigui quina sigui l’ambició literària o personal de cadascú, sempre obeeixen a la impossibilitat de fer alguna cosa de manera satisfactòria, d’acomplir les intencions declarades o d’assolir els objectius previstos. Podríem trobar milions d’exemples de reptes que acaben en fracassos, però aquests fracassos són tan personals i intransferibles que qualsevol d’ells ens permetria obrir un amplíssim ventall d’interpretacions.

Vegem-ne un exemple: no tenim cap motiu per suposar que Josep Pla mentia en afirmar que era incapaç de transcriure els sentiments i les emocions que li produïa la contemplació del mar, però sí que sabem que molts lectors de Pla consideren que els seus textos sobre el mar són una meravella. De la mateixa manera, és molt possible que Dan Brown sigui sincer quan assegura que no li preocupa en absolut que la majoria dels crítics considerin que les seves obres no tenen cap valor literari, però també ho és que molts escriptors en la seva mateixa situació (vendes milionàries, fama i diners) patirien un greu disgust si rebessin un tracte similar. Com sempre, tot és relatiu. I la frustració, un sentiment tan particular que tan sols l’afectat té una idea exacta del seu abast, només apareix si no es satisfan unes expectatives determinades, siguin les que siguin.

Obrir nous camins

La recerca de la satisfacció, de plaers més o menys objectius però decididament personals i relacionats amb la pràctica i els efectes de l’escriptura, pot tenir conseqüències especialment traumàtiques quan l’autor, per la raó que sigui, diposita totes les seves esperances en una fita que no acaba assolint. Vist des de fora, res no sembla tan greu. Sempre hi ha altres objectius; a cada pas que fem podem obrir nous camins, engrescar-nos amb noves il·lusions, començar de nou. Però és difícil que l’escriptor frustrat ho vegi amb aquest punt d’optimisme si abans no dedica ni un segon a reflexionar sobre les causes del seu empipament, a pensar que, com tothom, es troba sotmès a un futur incert que només dependrà en part de la seva voluntat i de les seves qualitats. Les frustracions es poden combatre, i tant que sí, però només si l’afectat es reconeix com a tal i, acte seguit, contempla la possibilitat d’obrir un altre camí que pot ser tant o més satisfactori que el que ha hagut d’abandonar perquè no el duia on esperava o se li feia massa costerut. Sentir-se impotent i frustrat és molt humà. Tothom s’enfronta alguna vegada a situacions que superen les seves forces i els escriptors no són precisament una excepció. La realitat els pot decebre de moltes formes, sobretot quan es barreja amb la imaginació.

Plantar cara a la frustració

El futur és imprevisible i les valoracions del present i del passat, tan variables com les lectures que permet qualsevol obra, qualsevol vida. Els mateixos fets que duen un poeta a la frustració més profunda poden ser rebuts per un altre amb total indiferència, però segur que aquest altre també tindrà motius per sentir-se decebut. En qualsevol cas, és impossible calibrar el nivell de desengany de cadascú. I només l’autor que pateix de forma sistemàtica –o el que és víctima habitual de petites decepcions derivades de qualsevol fotesa, o el que sovint se sent impotent per assolir el plaer que persegueix amb la pràctica de l’escriptura– està capacitat per plantar cara a la frustració i, en conseqüència, avançar a la recerca de la satisfacció.

La majoria dels escriptors no tenen cap problema per distingir les seves ficcions de la realitat, però de vegades no succeeix el mateix amb els lectors. Si aquests no coneixen de res l’autor no acostumen a imaginar-se que pugui ser el protagonista de les seves històries. S’endinsen en cada llibre sense cap idea preconcebuda; en descobreixen els personatges i es deixen seduir –o no– per la trama i per l’estil, sense pensar que la relació entre qui signa l’obra i els personatges pugui anar més enllà d’una invenció ben documentada. Tot canvia, però, si coneixen l’autor del llibre, especialment si es tracta d’un poemari que descriu situacions o sentiments (com més torturats, millor) o de contes o novel·les escrites en primera persona.

En aquests casos, bona part dels lectors tendeixen a confondre l’autor amb el narrador. Donen per suposat que els fets relatats, que de sobte presenten als seus ulls l’aparença d’una realitat viscuda, són absolutament verídics i, per descomptat, han estat protagonitzats per l’autor.

Lectura perversa

Una lectura d’aquest tipus és doblement perversa. D’una banda, tendeix a restar mèrits a l’obra, ja que molta gent opina (de forma completament errònia, al meu parer) que traslladar al paper fets reals és molt més senzill que inventar-se’ls. I de l’altra, provoca que la motivació principal per llegir les poesies, els contes o les novel·les sigui cercar anècdotes o episodis morbosos que, gairebé amb total seguretat, han estat protagonitzats per l’autor a la vida real. Això provoca que l’interès literari quedi molt en segon terme, i fins i tot pot donar-se el cas que el lector digui que l’obra li ha agradat i li ha semblat molt interessant però no sàpiga discernir si val la pena per ella mateixa o si sobretot s’ha sentit atret per la certesa quasi absoluta que els fets eren reals i formaven part de la biografia personal del seu familiar, amic o conegut. Per aquest motiu, penso que el lector ideal és aquell que no coneix de res l’autor i, per tant, es limita a jutjar l’obra per ella mateixa, sense pensar en elements extraliteraris que inevitablement condicionen la seva percepció i valoració.

Dubtes, sospites i conjectures

En realitat, l’autor hauria d’escriure sempre per a aquest lector ideal i no deixar-se influir de cap manera pels comentaris de la gent que insisteix a identificar-lo amb el narrador de les seves històries. Però això no és gens senzill i, en molts casos, aquesta confusió entre ficció i realitat per part d’alguns lectors pot arribar a resultar frustrant. També és cert que hi ha determinats autors que per la seva forma d’escriure, pel costum de seleccionar temàtiques extretes de la seva pròpia experiència i relatar-les en primera persona, mostren certa facilitat per provocar aquest tipus de situacions. De vegades fins i tot els agrada crear dubtes, provocar sospites, alimentar conjectures que en cap cas pensen aclarir. Aquests escriptors no acostumen a patir pels comentaris dels seus coneguts, que sovint fins i tot els diverteixen. No és el cas, però, dels autors més sensibles o susceptibles, que sempre estan molt pendents de qualsevol aspecte relacionat amb la seva obra i, si tenen la desgràcia de ser identificats amb algun personatge o amb el narrador, poden veure’s abocats a situacions que, des del seu punt de vista, poden esdevenir molt incòmodes.

El conte del travesti

Imagineu-vos, per exemple, el cas d’un escriptor que acaba de publicar un llibre de contes, posem que el seu primer llibre, sobre les peripècies d’un personatge que té certa predisposició als petits desastres personals. Un individu que de seguida et cau simpàtic, però no pas pel seu encant natural, que també en té, sinó per la seva inqüestionable facilitat per acumular fracassos i decepcions. Imaginem-nos ara que en un dels contes aquest individu acudeix a un pis de relax anunciat al diari amb l’objectiu de contractar els serveis d’una prostituta i que fins al cap d’uns minuts, quan tots dos ja són nus al llit, no s’adona que es tracta d’un travesti. Imaginem-nos finalment que, víctima de la seva timidesa, el protagonista de la història és incapaç de rebutjar al travesti i, amb gran dolor físic i anímic, consent que el penetri i fins i tot intenta fingir que experimenta una gran satisfacció. Vegem ara què pot succeir quan un lector malpensat, o malèvol, o incapaç de diferenciar el seu amic escriptor del narrador, aprofita la primera oportunitat per dir-li Déu n’hi do, no?, el conte del travesti… Sí, t’ha agradat? Sí, he rigut molt, però no entenc com vas deixar que seguís fins al final. L’escriptor s’imagina que el seu amic fa broma i riu d’un forma un pèl forçada. La broma no li ha fet cap gràcia, però quan descobreix que no es tracta de cap broma, quan la insistència del seu amic li demostra que està convençut que efectivament va anar amb un travesti, intenta explicar-li que ell no té res a veure amb el narrador, que aquest s’expressa en primera persona perquè així resulta més proper, potser més creïble. Ja ho pots ben dir, li diu l’altre; sembla molt viscut, molt real, afegeix abans de deixar anar una riallada. El problema s’intensifica quan l’escriptor descobreix que té altres amics i coneguts que també l’identifiquen amb el narrador, que bona part del seu cercle més proper es pensa (o fa veure que es pensa) que l’episodi del travesti és real. Tots els esforços per desmentir-ho semblen reforçar la idea majoritària i l’autor acaba sentint-se impotent per desmuntar una interpretació que no li fa cap mena de gràcia i, inevitablement, acaba conduint-lo a la frustració. I és que, per anecdòtica que pugui semblar la història del travesti, els seus efectes poden ser devastadors. Pensem que es tracta d’un autor amb la pell molt fina, d’algú que ja no podrà deixar de pensar que faci el que faci a partir d’ara sempre el recordaran per un episodi grotesc que en cap moment s’havia imaginat que poguessin relacionar amb la seva vida familiar. Això condicionarà de forma inevitable la futura selecció d’arguments narratius, o fins i tot la seva forma de narrar. Ja no gosarà parlar de segons què o fer-ho d’una manera determinada, perquè en cap moment l’abandonarà el temor de ser confós amb els seus personatges. I el pitjor de tot, potser, és que arribarà a la conclusió que ningú no el creu capaç d’haver-se inventat el conte del travesti. Està convençut que és un conte molt bo, amb un gir sorprenent i un final imprevisible però alhora inevitable, com marquen els cànons, però la crua realitat és que la gent (o almenys unes quantes persones que així li han comunicat) ni es planteja que pugui ser una ficció ben pensada i ben assolida, sinó que dóna per fet que són fets verídics que ell s’ha limitat a recrear.

Mèrit o frustració

Només és un exemple, certament espectacular, del que pot succeir quan els lectors no tenen gens clares les diferències entre ficció i realitat. Sovint s’afirma que la realitat supera qualsevol ficció, però molts escriptors saben per experiència que algunes ficcions poden esdevenir reals. El problema apareix quan en lloc d’agafar-s’ho com un mèrit literari ho converteixen en un motiu de frustració.

No tenia previst interrompre la sèrie Viagra per a escriptors frustrats, però quan ahir vaig sentir que el rei Joan Carles (per cert, no li hauríem de dir Juan Carlos si convenim que el nom de Carod és Josep Lluís aquí i a la Xina?) destacava la qualitat de la sanitat pública catalana i madrilenya, em va començar a entrar la mala llet i vull deixar escrits dos, no, tres apunts molt breus.

En primer lloc: si tan bona és la sanitat pública madrilenya, quina necessitat tenia el monarca d’anar-se a operar a l’Hospital Clínic de Barcelona?

Com gosa parlar de la qualitat de la sanitat pública, posant com a exemple la  rapidesa i eficàcia amb què l’han intervingut del seu nòdul al pulmó, si tothom sap que en realitat va ocupar una planta privada del Clínic, de fet una clínica vip?

Per què, en ple segle XXI, continua emprant un llenguatge masclista i lloa el magnífic treball realitzat per metges i infermeres?

El caràcter de cada escriptor i les experiències que acumula al llarg de la vida, el que podríem resumir com l’herència i l’ambient, incideixen d’una manera directa en la forma de viure les situacions que poden fer-lo sentir impotent i conduir-lo a la frustració. Però la veritat és que cada persona és diferent i les mateixes situacions que per a determinats autors poden tenir una lectura positiva que els ajudi a enriquir-se i perfeccionar-se, en altres poden provocar reflexions negatives i desvaloradores amb efectes clarament destructius. En qualsevol cas, cada escriptor té una forma de sentir i d’actuar pròpia i peculiar que en certa forma el fan únic i irrepetible. Per aquest motiu, qualsevol intent de classificar-los en diferents tipus presenta força dificultats.

En primer lloc, els tipus purs no existeixen; molts escriptors poden ser alhora insegurs o mesells, o histriònics i envejosos, per citar només quatre dels tipus que proposo a partir de la meva pròpia experiència i, sobretot, de la lectura i l’observació. De fet, en molts casos hauríem de parlar de tipus intermedis, ja que en la realitat els trets característics de cadascun es troben barrejats. A més, pot donar-se la circumstància que un escriptor sigui clarament infeliç durant bona part de la seva vida i que en algun moment, per qualsevol raó de pes relacionada amb la repercussió de la seva obra, passi a ser optimista. O que un altre sigui covard de mena i de sobte es converteixi en un il·lús. Els trets característics de qualsevol escriptor poden romandre invariables, però també canviar al llarg de la seva vida. I és ben possible que molts d’ells destaquin per algun motiu que permet classificar-los d’una determinada forma però també mostrin en major o menor grau característiques pròpies d’altres tipus. Així mateix, quan parlem d’escriptors frustrats ens referim una reacció molt personal que en alguns casos sí que pot ser apreciada i avaluada des de fora però en molts d’altres, en tractar-se de qüestions íntimes, només permet especulacions que poden aproximar-se de forma poc precisa a la realitat. En certa forma, el meu objectiu és aportar una certa orientació dins d’un laberint prou complicat, ple de matisos i de persones que de vegades es mostren tal com són i en moltes altres ocasions fan tot el possible per ocultar els seus pensaments més profunds. No obstant això, crec que els deu tipus descrits, de cap manera excloents, ens poden ser útils si pretenem conèixer una mica millor les frustracions dels escriptors.

El covard; li fa por escriure, però encara més mostrar o publicar el que escriu. Acostuma a dir que és pudorós, però sovint li falta valor per enfrontar-se a la possibilitat de no aconseguir l’èxit que pensa que es mereix. Incapaç d’arriscar-se, tem amb mesos d’antelació les diferents proves a què tard o d’hora s’acaba sotmetent, més que res perquè la seva vanitat és encara més gran que la falta de valor. Li fa por presentar-se a premis davant la possibilitat de no guanyar-los, però també publicar un llibre que potser no agradarà als lectors, rebre crítiques que podrien ser negatives o participar en tertúlies on algú es pugui mostrar més brillant. Per estrany que sembli, no és un tipus del tot infreqüent entre els escriptors consagrats, però abunda més entre els novells i els poc reconeguts. La seva frustració és quasi permanent: poques vegades gosa fer el que de debò li agradaria fer.

L’insegur; quasi sempre és molt susceptible i acostuma a patir per multitud de detalls en què la majoria dels autors ni tan sols es fixarien. Sovint és negatiu i pessimista, però això no impedeix que actuï mogut per les ganes de destacar. La seva manca de confiança desemboca en dubtes de tota mena que poden aparèixer en qualsevol moment del procés creatiu i, per descomptat, després de publicar un llibre. Mai no està convençut d’haver aconseguit els seus propòsits, ni de que els afalacs de la gent siguin sincers. Podríem dir que l’escriptor insegur aplica el dubte metòdic a qualsevol qüestió relacionada amb la seva activitat literària. Dins d’aquest tipus podem distingir dos sotstipus ben diferenciats: els autors que d’una manera o altra revelen la seva inseguretat i els que fan tot el possible per mantenir-la oculta.

L’insatisfet; és el tipus d’escriptor que pateix amb més constància i freqüència els efectes del desengany i la decepció. En realitat, és un autor que sembla condemnat a la frustració permanent, ja que faci el que faci o passi el que passi és quasi impossible que vegi acomplerts els seus desitjos. Té molts menys dubtes que l’insegur, però viu permanentment estressat per motius que en molts casos no passen de ser banals. Sempre es troba molt a prop de l’angoixa i de vegades cau en profundes depressions que tenen en comú la seva insatisfacció per algun error més o menys aparatós o per qualsevol situació que considera indigna del seu talent. Una errada insignificant en qualsevol pàgina del seu llibre més exitós (una paraula que hauria de dur accent i per alguna raó que s’escapa a la seva comprensió no en du, per exemple) pot mortificar-lo durant mesos, igual que una crítica malèvola o qualsevol referència inadequada a la seva obra. Fins i tot quan qualsevol observador objectiu afirmaria que no té ni la més mínima raó per estar disgustat, és capaç de trobar algun motiu que el durà de forma automàtica a la frustració.

L’envejós; competitiu des de sempre, el seu interès per destacar només es veu superat per la consternació que l’envaeix quan qui sobresurt és qualsevol altre escriptor, especialment si és amic seu. Des del seu punt de vista, totes les persones que escriuen poden ser considerades rivals. No és gens estrany, per tant, que es passi la major part del temps de mal humor, ja sigui perquè algú acaba de rebre un premi que ell mai no ha obtingut (si ja l’ha guanyat també sentirà enveja, però una mica menys), perquè algú altre participa en un programa televisiu o perquè un tercer encapçala la llista de vendes amb el seu últim llibre. Els èxits o les alegries dels companys d’ofici es converteixen per a l’escriptor envejós en un motiu de tristesa, una tristesa que, per raons òbvies, apareix molt sovint i, amb l’única excepció dels seus moments de glòria particulars (suposant que en tingui algun), el converteixen quasi sempre en una persona infeliç.

L’il·lús; és potser una de les figures més patètiques dins del món dels escriptors frustrats. Completament bolcat en la seva obra, convençut de posseir una qualitat indiscutible, o com a mínim de comptar amb tots els elements necessaris per assolir-la a base de constància i esforç, es presenta a tots els premis i s’entrevista amb tots els editors amb la seguretat que tard o d’hora acabaran reconeixent-li els seus mèrits. La seva ingenuïtat no té límits, ni tampoc un optimisme que ningú no acaba d’explicar-se d’on neix, sobretot perquè tothom que coneix la seva obra i ha viscut més o menys de prop la seva evolució té molt clar que no té fusta d’escriptor. El problema és que ningú no gosa dir-li-ho i ell, aliè a la realitat, manté (o això diu) l’esperança de triomfar. Aquest tipus d’autor abunda especialment entre els inèdits i els novells, però també és detectable entre els que han aconseguit publicar un o més llibres però no han vist satisfetes les seves expectatives.

El mesell; en certa forma s’assembla a l’il·lús, però amb la diferència que ja ha deduït ?o li han dit més d’una vegada? que li costarà molt destacar de la manera que ell voldria. A pesar de que es fa ben poques il·lusions i sap que és molt possible que mai no aconsegueixi els seus objectius, no pot deixar d’intentar-ho una vegada rere l’altra. Alguns escriptors d’aquest tipus semblen gaudir amb pràctiques que molts considerarien masoquistes, però en general provoquen més admiració que compassió. Igual que els il·lusos, creuen cegament en les seves possibilitats i són capaços d’apostar tot el temps que calgui per una obra que consideren meritòria. La diferència és que mentre els primers es limiten a cercar nous lectors o editors amb el convenciment que tard o d’hora algú s’adonarà de la qualitat de la seva creació, els mesells són conscients que els convé millorar-la i demanen consells a tort i a dret. Acostumen a ser treballadors compulsius i sovint, després de molts esforços, acaben obtenint el que desitgen. Tot i que la seva fama d’insensibles sembla prou justificada (per moltes garrotades que rebin no paren de lluitar), la veritat és que bona part de la seva força neix de la ràbia i la frustració.

El resignat; és l’antítesi de l’il·lús, i en certa forma del mesell. Té un punt de covardia, però de cap manera és insegur: sap perfectament que mai no aconseguirà el nivell o el reconeixement que havia somiat. Malgrat que presenta sovint símptomes d’insatisfacció, aquests acostumen a ser lleus, ja que està ben dotat per encaixar les adversitats i conviure amb el patiment. Avesat a la manca de bones notícies, ha après a no esperar res. Si fos possible comparar un literat amb un esportista, podríem dir que és un bon perdedor. Això no implica, naturalment, que en el seu interior no tingui unes ganes enormes de triomfar, de manera que el seu sotmetiment a la fatalitat, la seva resignació davant l’infortuni o les circumstàncies desagradables que acompanyen la seva carrera d’escriptor, no són res més que un bàlsam per combatre la frustració.

El fals humil; li encanta parlar d’ell i de la seva obra, quasi sempre per assenyalar que no acaba d’escriure tan bé com li agradaria i que el marge de millora encara és molt gran. De vegades costa distingir el fals humil de l’autèntic humil, però aquesta última figura (en els casos purs, gens sospitosa de patir frustracions) és tan poc habitual que farem bé de dubtar de la sinceritat dels autors que, per exemple, ens diguin que la seva última novel·la no acaba de funcionar, que encara tenen moltes mancances tècniques o que sempre han tingut moltes dificultats amb l’estructura de les seves narracions. En la majoria dels casos, el que pretenen amb aquestes queixes és que l’interlocutor els digui que són massa modestos i exigents, que en realitat la seva obra està molt i molt bé, que possiblement es troben entre els millors escriptors de la seva generació. Els falsos humils són autèntics mestres en l’art de provocar afalacs i sovint no paren d’autoflagel·lar-se fins que els obtenen. El pitjor del cas és que semblen convençuts que els altres s’empassen la seva falsa modèstia i l’atribueixen a un sentit de la perfecció desmesurat. El grau de frustració que poden arribar a experimentar quan algú els dóna la raó i els diu obertament que la seva obra deixa molt que desitjar és directament proporcional a la seva vanitat.

El superb; l’orgull desmesurat, la necessitat d’atraure l’atenció i deixar clara la magnificència de la seva obra en comparació amb la dels demés, que acostuma a menysprear sense contemplacions, provoquen que sigui el tipus d’escriptor que desperta més antipaties. Tot i que sempre hi ha alguna excepció, l’escriptor superb no acostuma a ser un gran autor, de manera que les seves exageracions resulten encara més còmiques i lamentables. Histriònics, sovint histèrics, adopten en tot moment un paper que els dóna protagonisme, conferint a totes les seves declaracions una teatralitat que sempre necessita espectadors. Depenen dels altres d’una manera malaltissa, i això els du a fanfarronejar, mentir, exagerar i fer tot el que calgui per enaltir unes obres i una trajectòria que se situen molt per sota del que havien imaginat en els seus somnis. També pot donar-se el cas d’autors superbs que realment tenen o han tingut èxit i que no tindrien cap necessitat de vantar-se’n ni d’emfasitzar els seus mèrits. En aquests casos, l’orgull i l’egocentrisme són tan excessius que de seguida es converteixen en personatges detestats fins i tot pels seus lectors més fidels. Tot i que d’entrada sembla l’antítesi del fals humil, l’escriptor que no para de presumir persegueix exactament el mateix: afalacs que si no arriben el condueixen al territori de la frustració.

El retirat fracassat; és el tipus d’escriptor que veu amb major claredat que ha estat incapaç de tirar endavant els seus projectes amb l’encert previst. L’acumulació de decepcions i desenganys acaba conduint-lo a una mena de carreró sense sortida on només és capaç de distingir un rètol enorme amb la paraula fracàs. Tot i que es tracta d’un terme molt relatiu i sovint s’aplica de manera injusta, l’autor sap millor que ningú que no ha aconseguit el que pretenia. Llavors pren una decisió tan noble com dolorosa: no escriurà ni una línia més. És una decisió a l’abast de qualsevol escriptor, des dels inèdits o novells fins als més reputats, que a pesar d’haver rebut un munt de reconeixements també poden tenir la impressió d’acabar xocant amb un mur infranquejable. El fet de reconèixer que no poden saltar-lo és en certa forma un alleujament, però també garanteix la frustració.

Qualsevol escriptor pot ser víctima de la impotència literària, entesa com la falta de poder per fer alguna cosa. L’èxit de vendes, les bones crítiques o la popularitat de l’autor no garanteixen de cap manera que aquest no se senti impotent i, per tant, frustrat davant la impossibilitat d’aconseguir el que pretén. Cadascú es fixa els seus propis objectius, que tant si semblen senzills d’assolir com si són molt elevats es converteixen en una mena de llistó que si no arriba a ser franquejat pot provocar diferents graus de frustració, tan variables com el nivell d’exigència de l’escriptor o la intensitat amb què viu la seva carrera literària. És obvi que ningú no té una disposició d’ànim prou estable per no caure en canvis d’humor més o menys justificats en funció de les circumstàncies, però també resulta indiscutible que la majoria dels escriptors es troben sotmesos a conflictes interns que interfereixen en la seva capacitat per ser més productius o, sovint, els impedeixen ser més feliços.

La vanitat condueix a la impotència

Hi ha moltes formes d’impotència literària, però totes tenen en comú un motiu que alhora pot ser considerat un dels trets característics de qualsevol escriptor: la vanitat. L’obsessió per destacar, per demostrar que són millors que la resta o com a mínim que formen part del grup dels elegits, acaba provocant en molts escriptors una mena d’insatisfacció permanent amb la seva obra i amb ells mateixos. La pressa i la vanitat han estat sempre els dos grans enemics dels autors novells, però mentre la primera quasi sempre desapareix amb el temps la segona acostuma a mantenir-se. Així, tant els autors inexperts i desconeguts com els prestigiosos i consagrats tendeixen a prendre’s massa seriosament. Per això, quan xoquen amb els límits que sempre imposa la realitat s’acaben enduent un disgust en comprovar que no són tan poderosos (o bons) com voldrien. I el problema és que aquest disgust no és momentani, sinó que es manté i fins i tot creix. Com que els autèntics escriptors (suposarem que la majoria dels membres d’aquest col·lectiu) dediquen bona part del temps a pensar en la seva obra i en la seva trajectòria, és inevitable que si conserven un mínim de lucidesa s’adonin que de cap manera han aconseguit el que havien pensat i planificat. La impotència per algun fet concret acaba conduint-los a una frustració que en molts casos acaba sent crònica.

Exemples de frustració literària

La llista pot ser tan llarga com vulgueu, però em limitaré a citar alguns dels casos més freqüents:

 L’escriptor que no escriu; per les raons que sigui, no troba el moment de posar-s’hi. Se sent escriptor i està convençut que pot fer-ho molt millor que la majoria, però per molt que ho intenta és incapaç d’acabar res. Pot ser que sigui inèdit, però també que hagi quedat bloquejat després de publicar un o més llibres.

 L’escriptor que no escriu tan bé com voldria; és una figura habitual entre els novells, però també entre els consagrats. En tots dos casos, però, es tracta d’autors conscients; és molt possible que rebin crítiques i comentaris positius, però el seu afany de perfecció els condemna a ser realistes i comparar-se amb els millors. Evidentment, la frustració està assegurada.

 L’escriptor que no aconsegueix editor; amb internet seria una figura en vies d’extinció, però ens estem referint a l’edició convencional, en format llibre. Els editors, tots els editors amb qui ho ha provat, rebutgen totes les seves obres. De vegades li comenten que té qualitat però no s’ajusta a la seva línia editorial; en moltes altres ocasions, es limiten a no dir-li res.

 L’escriptor que s’autoedita les obres; acostuma a fer-ho després d’acumular un munt de negatives. Independentment de si queda arruïnat o no, és quasi segur que el simple fet d’haver-se hagut de costejar ell mateix l’edició d’una obra que en la major part dels casos ni arribarà a les llibreries el situarà en un estadi força avançat de frustració. De tota manera, hi ha més d’un autor d’economia solvent que ho fa per sistema i (almenys en públic) es mostra molt satisfet d’ell mateix.

 L’escriptor que no guanya cap premi; fa anys que es presenta a multitud de convocatòries, però mai n’ha guanyat cap. Al principi intenta convèncer-se que els jurats són uns ineptes, que bona part dels premis estan adjudicats, però amb el pas dels mesos o els anys les teories de la conspiració van donant pas a la certesa que no té prou qualitat.

 L’escriptor que no guanya el premi que vol guanyar; és possible que acumuli una bona col·lecció de guardons, però acostumen a ser de segona fila. L’impossibilitat d’obtenir els que voldria obtenir és un motiu permanent de frustració, tant mentre ho intenta com quan deixa d’intentar-ho. També es dóna el cas d’autors que ja han guanyat algun premi prestigiós però ho intenten reiteradament amb un altre de nivell similar o superior sense obtenir cap resultat. El grau d’obsessió acostuma a ser notable i en la immensa majoria dels casos només du a una frustració de nivells còsmics.

 L’escriptor que no ven; pot ser que publiqui amb certa facilitat i no és descartable que els crítics en parlin bé, però els seus nivells de venda són paupèrrims.

 L’escriptor que no destaca; publica sempre que vol, no té males crítiques, les seves xifres de venda se situen en nivells força dignes… però no el coneix quasi ningú.

 L’escriptor que no rep ni una crítica; ja ha publicat uns quants llibres, però mai no han despertat l’interès de cap crític.

 L’escriptor que rep una mala crítica; està content que algun diari s’hagi fixat en ell, però la crítica és tan àcida i corrosiva que no sap ni si guardar-la. En la majoria dels casos ho fa i acaba rellegint-la unes quantes vegades al llarg del temps, sempre per frustrar-se una mica més.

 L’escriptor que col·lecciona males crítiques; ni una sola vegada ha pogut llegir una lloança d’una obra seva. Amb cada nou llibre té noves esperances que ràpidament queden frustrades.

 L’escriptor que voldria millors crítiques; no hauria de queixar-se perquè no el deixen gens malament, però considera que encara no l’han catapultat als nivells que es mereix.

 L’escriptor que voldria vendre més llibres; des dels més desconeguts als més consagrats, hi ha pocs escriptors que no desitgin vendre més. Alguns ni que sigui per compassió, i els autors de best sellers, perquè la cobdícia també és humana.

En aquest post em refereixo, per descomptat, als autors que com a mínim han publicat un llibre, ja que els potencials i els inèdits només provoquen, com a molt, expectatives.

Per simplificar, podem parlar de tres graus de repercussió de les obres. De menys a més, tenim les que no obtenen cap o quasi cap ressò (només se n’assabenten els amics i familiars de l’autor, la premsa no en parla, es venen menys de cinquanta llibres), les que no passen del tot desapercebudes (el llibre surt a la premsa local o regional, se’n publica alguna crítica, el compra gent que ni tan sols coneix a l’autor, se’n venen entre cinquanta i mil exemplars) i les que són rebudes amb un cert entusiasme. És complicat descriure aquesta darrera categoria, perquè també convindria dividir-la en uns quants apartats, però a grans trets podem dir que els autors que venen poc més de mil llibres d’una de les seves obres (a Catalunya no és una xifra tan baixa com podria pensar algun profà) formen part de la cua d’un grup que també inclou als (pocs, molt pocs) que en venen més d’un milió.

Fama, prestigi i qualitat
En general, com més vendes, més surt el llibre a la premsa, ja no només a nivell local i regional sinó també nacional, continental i planetari. Les crítiques poden ser bones o no, però és segur que se’n publiquen moltes. És, evidentment, la categoria dels best sellers, i també quasi sempre de les obres escrites per autors consagrats. No és gens fàcil definir a un escriptor consagrat, però tampoc és la meva intenció. Només vull aclarir, suposo que innecessàriament, que la fama, el prestigi i la qualitat no van sempre junts i que els grans autors escassegen en la mateixa mesura que els grans llibres.

Frustracions
D’altra banda, tot i que el nivell de ressò pot tenir certa incidència sobre l’aparició de frustracions, la veritat és que no és tan determinant com podria semblar. Hi ha escriptors (pocs, és cert) que omplen totes les seves expectatives amb la publicació d’un llibre i concedeixen ben poca importància a les vendes, la manca de propaganda o les crítiques negatives. I també n’hi ha que per molt que venguin, apareguin als mitjans de comunicació o col·leccionin elogis i lloances, mai no estaran satisfets. La complexitat de la conducta humana es fa encara més evident en el cas dels escriptors, molts dels quals no admetran mai sentir-se frustrats i mantindran en secret un malestar que amb el temps acostuma a intensificar-se.

Són, al meu parer, tres elements que tenen en comú tots els escriptors. Les ganes d’escriure semblen d’entrada les més fàcils de posseir, però no són tan habituals com podríem suposar. De fet, la seva mancança constitueix un dels principals motius de frustració.

Vegem un exemple. Un autor determinat vol escriure una novel·la concreta i ja té decidits els personatges, l’enfocament, els girs argumentals i fins i tot el final. El problema és que mai no troba el moment de posar-s’hi. O pitjor encara. S’asseu sovint davant l’ordinador o el full en blanc i és incapaç d’escriure ni una línia. Per empipadora que sigui, aquesta incapacitat acostuma a ser temporal. Tard o d’hora l’escriptor recupera la fluïdesa perduda i és capaç de posar fil a l’agulla. Amb la tècnica i el talent no succeeix el mateix. Tot i que resulta complicat posar-se d’acord sobre el grau de tècnica o de talent de determinats autors, sí que és cert que els escriptors conscients tenen una idea molt aproximada de les seves carències i, en detectar-les, poden tenir motius raonables per sentir-se frustrats. En el cas de la tècnica, sempre es pot millorar a base de treball i, per tant, les frustracions dels autors conscients acostumen a ser momentànies. No és el cas del talent, que ni s’aprèn ni s’explica i, en conseqüència, quan no existeix o és poc abundant pot conduir a terribles frustracions, sobretot quan un escriptor poc dotat compara la seva obra amb la d’un gran autor. Tot això, però, és molt teòric. El cert és que els autors conscients són poc abundants. En general, als escriptors els costa detectar les seves mancances, els dol haver d’admetre que el marge de millora tècnica és immens i que el seu talent és quasi inapreciable en comparació amb el de determinats autors.

Hi ha escriptors de tota mena i moltes formes de ser escriptor. Qualsevol reducció de les persones que escriuen amb voluntat literària a uns models determinats, a unes categories que ens permetin dividir-les en tres o quatre grups a partir d’alguna similitud bàsica, no és res més que un intent de descriure-les de forma genèrica abans d’entrar en el tema central d’aquest assaig. Amb tot, crec que els quatre models que proposo poden ser aplicats als escriptors des de fa uns quants segles, almenys des que Gutenberg va inventar la impremta. Potser no caldria remuntar-se tant enrere, però estic convençut que cap revolució tecnològica ha modificat en absolut el temperament humà ni, per tant, la manera de ser i de reaccionar de les persones, escriguin o no. És clar que d’això, i molt especialment de l’enorme percentatge d’escriptors que tard o d’hora, de vegades sempre, se senten frustrats, ja en parlaré més endavant. En aquest capítol només em referiré als quatre models d’autor que em serviran de punt de partida, d’objecte d’estudi al llarg d’aquest treball.

Autor potencial

Per a molts ni tan sols és escriptor, però m’interessa incloure’l en aquesta classificació perquè, des del meu punt de vista, no només escriu qui realment escriu, sinó també qui pensa que algun dia escriurà o qui és reclamat per escriure (i, per tant, es planteja ni que sigui per un moment aquesta possibilitat). Com indica el seu nom, l’autor potencial potser es convertirà algun dia en escriptor. O potser no. Podríem dividir-los en dues grans subcategories: els que mantenen més o menys en secret els seus projectes literaris i els que de tant en tant reben ofertes d’editors o són reclamats per escriure alguna obra per part de persones que donen per descomptat que són capaços de produir obres de mèrit. No és el prototipus més castigat per les frustracions, però tampoc en queda exempt.

Autor inèdit

Encara no ha publicat res, però sí que ha escrit com a mínim un llibre, sovint més. Aquest grup permet tota classe de matisos, però podem establir dos pols oposats: els autors que a pesar de tots els seus esforços no aconsegueixen publicar i els que ni tan sols ho han intentat. Com veurem després, és un dels grups més propensos a les frustracions.

Autor d’un sol llibre

Ha publicat només una obra. És possible que no tingui cap intenció de repetir o que, per molt que ho intenti, no trobi cap editor disposat a apostar per la seva segona obra. De fet, els autors d’un sol llibre també acostumen a acumular grans col·leccions d’inèdits que, per raons òbvies, els converteixen en bons candidats a les frustracions.

Autor de més d’un llibre

Aquesta quarta classe d’escriptor, que tanca el model proposat, és potser la més arbitrària, perquè engloba des dels que només han publicat dos llibres als que n’han produït un centenar o més. En qualsevol cas, em sembla que el fet d’haver escrit almenys dos llibres ja situa a l’autor, com a mínim teòricament, en un nivell més avançat que, com és obvi, no té res a veure amb la seva qualitat literària. De tota manera, sigui quina sigui l’extensió de l’obra o el ressò obtingut per aquesta, els membres d’aquest grup no són pas invulnerables a les frustracions, sinó més aviat al contrari.

L’assaig que teniu a les mans parla dels escriptors que senten o han sentit algun tipus de frustració relacionada amb el seu ofici; es refereix, per tant, a la immensa majoria dels escriptors. Ja m’imagino que molts que potser es podrien encabir sense problemes en aquesta categoria rebutjaran categòricament la possibilitat de formar-ne part, però crec que fins i tot en aquests casos el text que segueix pot arribar a interessar-los, com també a qui alguna vegada s’hagi plantejat la possibilitat d’escriure amb intencionalitat literària, a les persones que després d’uns quants intents han decidit abandonar o a qualsevol que en algun moment s’hagi preguntat per què molts escriptors van pel món amb cara d’empipats o deprimits.

Parlaré de frustració en sentit ampli, entenent-la sempre com la impossibilitat d’aconseguir el que es pretén, i partiré del supòsit que és una conseqüència de la impotència de l’escriptor, de la seva falta de poder per fer alguna cosa en l’àmbit de la creació literària o en qualsevol de les seves múltiples ramificacions. És possible que referir-se a la viagra sigui un pèl forçat, sobretot perquè des d’ara mateix deixaré clar que no parlaré de cap píndola que faci miracles, però després de descartar uns quants títols que em semblaven força més ortodoxes he acabat elegint el que encapçala aquest assaig perquè, al cap i a la fi, el meu objectiu és demostrar que els desenganys a què s’enfronten tots aquells que han decidit ser escriptors no són de cap manera insuperables. I, sobretot, intentaré restar transcendència a les seves frustracions, tan inevitables com la sorra al desert o les discussions matrimonials.

Dificultats per destacar
El motiu més comú i genèric de frustració són, sens dubte, les dificultats per destacar, que en el cas dels lectors equivalen en certa forma a les complicacions per triar una nova obra per llegir. I és que a la l’enorme quantitat de novetats editorials que arriben cada mes a les llibreries s’hi afegeixen els milions d’escriptors que publiquen a internet en totes les llengües. Com és obvi, això complica extraordinàriament la selecció que en puguin fer els lectors, però també la feina dels crítics. Qui distingirà entre aquests escriptors?, qui els diferenciarà?, qui tindrà la força necessària per afirmar que una ment, un talent individual, sobresurt en l’enorme i amorf oceà en què s’ha convertit la xarxa? Són algunes de les preguntes que es formula Harold Bloom a El futur de la imaginació, però no cal ser una de les personalitats més influents dins del món dels estudis literaris per adonar-se que les invocacions al futur, a les avantguardes, al que és nou, no tenen massa sentit quan ja fa temps que hem entrat a l’era d’internet, quan ja fa uns quants anys que ens trobem immersos en una gran mutació, en canvis constants que han trencat la nostra visió de la literatura –o almenys de l’evolució de les formes literàries– com un procés lent i progressiu per abocar-nos a un horitzó ple d’interrogants.

Sensació de fracàs
Aquest assaig no aspira pas a donar respostes científiques ni a respondre als interrogants de Bloom, però sí que pretén convertir-se en una eina útil per als escriptors novells i no tan novells que, més enllà dels debats sobre el futur de la literatura i la irrupció del llibre electrònic, no veuen recompensats els seus esforços i, tot sovint, acaben sentint-se víctimes de la impotència i es converteixen en la viva imatge de la frustració. En la immensa majoria dels casos, són escriptors que no es conformen amb escriure. També volen publicar. I, si és possible, sobresortir. I després, per què no?, triomfar. Com és natural, n’hi ha ben pocs que assoleixin les seves fites i la resta, o bona part de la resta, no acaben de treure’s de sobre una sensació de fracàs que pot ser més o menys intensa en funció dels objectius de cadascú.

Obstacles i aspiracions
L’assaig, dividit en nou apartats, neix amb vocació universalista i, per tant, prescindirà quasi completament de les referències lingüístiques o geogràfiques per centrar-se en els obstacles que han de superar la majoria dels escriptors que, per una raó o altra, no aconsegueixen la repercussió desitjada. L’aspiració final d’aquest text, condemnada al fracàs en tots aquells casos en què la vanitat superi el sentit comú, és defensar que el que de debò importa és escriure o, si ho preferiu, participar. 

Estic llegint A sang freda de Capote i la veritat és que és d’aquests llibres que fan que et diguis a tu mateix “idiota, de debò et penses que tens la més mínima oportunitat d’escriure res que valgui la pena?”.  No ho dic jo, sinó l’amic Xosé Mexuto, que m’ho escriu al mur del Facebook.

Admeto, però, que no penso massa diferent de Xosé. Llegir grans novel·les fa que  t’adonis de la distància que et separa dels grans autors. I no és gens descartable que et faci caure en el desànim. Amb tot, també és cert que si de debò vols escriure i de debò penses que potser algun dia crearàs una història que pugui ser qualificada d’obra d’art, no et queda cap més remei que posar-te un llistó alt, ambiciós, pensar que no ets cap idiota si et consideres capaç d’escriure alguna cosa que valgui la pena. No sé si escric això  per animar  Mexuto, per animar-me a mi mateix o per animar-nos a tots dos, però tinc molt  clar que el millor encara ha d’arribar.

Parlo d’Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunidad de Madrid. Tinc alguns companys de feina que afirmen que serà la pròxima presidenta del Govern espanyol. Quan ho fan, no puc evitar sentir una esgarrifança que s’allarga ben bé mig minut i només desapareix quan arribo a la conclusió que no pot ser, que és impossible, que de cap manera podrà arribar a la Moncloa.

Ara no tinc temps d’entretenir-me amb Aguirre ni amb res que em desviï més de cinc minuts d’afers més importants (ben mirat, fa força que no puc dedicarme al bloc com m’agradava fer-ho temps enrere), però sí que m’agradaria deixar escrit que, rere les seves maneres refinades, rere la presidenta curosa de les bones formes i del tracte distingit, s’amaga una dona que, quan creu que ningú no la sent i que les seves paraules no seran reproduïdes per la SER i El País, és ben capaç de dir “yo creo que nosotros hemos tenido la inmensa suerte de poder darle un puesto a IU quitándoselo al hijoputa”.

Tot és aparença

Les primeres interpretacions suggereixen que era una confidència sobre Caja Madrid i que l’apel·latiu anava adreçat a Ruiz-Gallardón, però l’únic que importa, crec, és que qualsevol que tingui dos dits de front pot deduir que rere la dona que intenta exhibir un aspecte refinat no hi ha res més que una verdulera.

Una petita crònica força desfasada. L’últim dia de l’any, al pavelló de Fontajau de Girona, un miler de corredors vam participar en una cursa de 5,4 quilòmetres completament planera. Vaig prendre la sortida amb el meu amic Gerard, que hi participava per primera vegada. Ambient festiu i menys fred de l’esperada.

Sortim corrent des de casa d’en Gerard, que s’ofereix amablement a guardar-me la clau del cotxe; a falta de pocs minuts per a la sortida es pot dir que ja hem escalfat. De seguida ens trobem amb en Pau i en Santi, dos amics corredors amb qui vaig coincidir a la darrera marató de Sant Sebastià, per citar només l’última de les curses que hem fet plegats. Em diuen que s’ho agafaran amb calma i li proposo a en Gerard que intentem seguir-los. Diu que ho intentarà, però afegeix que no està acostumat a la distància i es conforma amb baixar de mitja hora.

En Pau va sobrat

Hi ha tanta gent que costa agafar el ritme. En Pau, habituat a majors velocitats (és capaç de fer els cinc quilòmetres en menys de 19 minuts), comença a avançar gent i faig tot el possible per seguir-lo. Anem xerrant i fent comentaris, sempre amb la sensació que podríem anar més ràpid. Al cap d’una estona la cosa canvia. M’adono que estic lluny de la meva millor forma (fa un mes llarg que quasi no corro) i decideixo oblidar-me de quasi tot per concentrar-me en la persecució d’en Pau, que va molt i molt sobrat.

Divagacions sobre el ritme

Afortunadament, la seva intenció és arribar a la meta al mateix temps que en Santi, un autèntic dièsel que a mesura que fem metres va trobant-se millor. En arribar als dos quilòmetres, una distància que coincideix amb el nostre pas pel Pont de Pedra, portem quasi nou minuts, el que equival a dir que vaig força més lent que en les meves dues anteriors participacions en aquesta prova. Però hi ha una diferència evident. Els anys anteriors anava sol i avui segueixo dues màquines programades per anar de menys a més, justament el contrari del que jo acostumo a fer. Anar més a poc a poc d’entrada et permet dosificar millor les forces, però a mi, no sé ben bé per què, sempre m’ha agradat sortir ràpid encara que després em sigui impossible mantenir el ritme.

El mateix temps

El cas és que, tot i que mai no tinc la sensació d’anar al límit, mantenir el ritme dels meus dos companys no em resulta gens fàcil i només a quatre-cents metres de l’arribada m’adono que encara seria capaç d’esprintar. Naturalment, no ho faig. Hem acordat arribar junts i el cronometratge oficial ratifica que ho acabem d’aconseguir: 23 minuts i 16 segons. Tots tres el mateix temps, que, per cert, no es correspon amb el que marca el meu rellotge (22’52”). La causa és òbvia. El cronòmetre general s’activa amb el tret de sortida i nosaltres hem començat a córrer 24 segons més tard que els que han sortit primer.

Bon paper d’en Gerard

Mentre em trec el xip, recullo la bossa amb els obsequis, em bec una llauna de beguda isotònica i comento la jugada amb en Pau, en Santi i uns amics seus, en Gerard ja ha arribat. No esperava veure’l tan aviat. El seu temps oficial: 27 minuts. Tenint en compte que surt a correr molt menys que nosaltres, té molt de mèrit. Tornem caminant a casa seva i, mentre creuem el pont sobre el Ter, ens avança corrent en Pau. “A veure si ens veiem a la marató de Barcelona!”, em crida abans d’allunyar-se pel mig de la Devesa.

La mitja marató de Getafe

Li dic que ho veig difícil. En acabar la marató de Donosti vaig decidir que seria la darrera que corria i, de moment, no he canviat d’opinió. Això sí, uns dies després em vaig apuntar a la mitja marató de Getafe, que es farà el 24 de gener. Estic quasi convençut que no es tracta de cap assaig per comprovar el meu estat de forma, sinó del simple desig de córrer una distància en què em sento força còmode. Per cert (amb un retard important), bon any!

T’odio siguis on siguis.
Odio els teus ulls,
els teus llavis,
el record i l’oblit.
Odio que sempre
siguis tan feliç,
que cada sessió de sexe
sembli la primera
però també l’última.
Odio que siguis tan maca
i també tot el que toques,
tot el que tens, tot el que ets.
Odio aquest somriure deliciós
quan m’escorro a la teva boca.
I t’odio, amor meu,
perquè no puc
deixar d’estimar-te.

Feia uns quants anys que no em regalaven una panera de Nadal. Ahir al migdia la Inés em va trucar per dir-me que n’acabàvem de rebre una d’El Corte Inglés, cortesia del diari on treballo. Més que una panera era un paquet enorme, capaç d’encabir un parell d’esquís, un fusell amb mira telescòpica o les peces d’un avet artificial i gegantí. Però el que vull destacar ara no és el contingut de la panera, sinó els noms que algú havia escrit a la targeta: Josua Pastel.

Estic força acostumat a veure el meu nom i primer cognom mal escrits, però mai no m’havia trobat amb una combinació tan reeixida: Josua Pastel. Ben mirat, no sona tan malament i s’assembla força al meu nom real pronunciat per la majoria de la gent que m’envolta, madrilenys d’orígens ben diversos. Josep encara ho saben dir força bé, però Pastells, la fricativa palatal  de la ll de Pastells, no la sap dir ningú o quasi ningú. Ben dita, és clar.

Cognom variable

Per tant, no és tan estrany que qui va escriure la targeta a mà posés Pastel en lloc de Pastells. També és habitual que escriguin Pastels o Pastell. Alguna vegada, els canvis són una mica més profunds: Kastel, Mastells, Partell, Castell, Bartell, Pastills… Mai no m’he entretingut a guardar els papers amb el meu cognom mal escrit, i és una pena perquè ara m’hauria vingut bé per completar aquest post.

Aquí i a la Xina

Més d’una vegada he estat temptat d’imitar Josep Lluís Carod-Rovira quan, en un programa televisiu en què algú el va anomenar José Luis, va replicar “jo em dic Josep Lluís aquí i a la Xina”. També és cert que, de viva veu, ningú no m’ha canviat mai el nom. Però sí que ho han fet, i moltes vegades, per escrit. Jose, José, Jusep, Yusé, Joseph, Jossep, Yushep… En fi, suposo que el nom no fa la cosa; o sí?

El teu sexe és un cercle perfecte,
tancat, concèntric: no en vull sortir.
Reclamo els paisatges del teu cos,
plens de mars i marees, de turons suaus,
de vents i tramuntanes que, inevitablement,
generen minuts de luxúria sense fre.
Vull que gemeguis molta estona,
no importa que allà fora tot siguin ombres
ni que s’enfonsi el món.
I m’és igual que la història s’embruti
o que ens duguem vint anys.
Aquesta intimitat d’hivern és tan sincera
com la carn que ens atrapa i uneix.
T’he pervertit, sí, i exiliats a l’infern
acabarem de transgredir les lleis de l’univers.