Josep Pastells

Una petita crònica força desfasada. L’últim dia de l’any, al pavelló de Fontajau de Girona, un miler de corredors vam participar en una cursa de 5,4 quilòmetres completament planera. Vaig prendre la sortida amb el meu amic Gerard, que hi participava per primera vegada. Ambient festiu i menys fred de l’esperada.

Sortim corrent des de casa d’en Gerard, que s’ofereix amablement a guardar-me la clau del cotxe; a falta de pocs minuts per a la sortida es pot dir que ja hem escalfat. De seguida ens trobem amb en Pau i en Santi, dos amics corredors amb qui vaig coincidir a la darrera marató de Sant Sebastià, per citar només l’última de les curses que hem fet plegats. Em diuen que s’ho agafaran amb calma i li proposo a en Gerard que intentem seguir-los. Diu que ho intentarà, però afegeix que no està acostumat a la distància i es conforma amb baixar de mitja hora.

En Pau va sobrat

Hi ha tanta gent que costa agafar el ritme. En Pau, habituat a majors velocitats (és capaç de fer els cinc quilòmetres en menys de 19 minuts), comença a avançar gent i faig tot el possible per seguir-lo. Anem xerrant i fent comentaris, sempre amb la sensació que podríem anar més ràpid. Al cap d’una estona la cosa canvia. M’adono que estic lluny de la meva millor forma (fa un mes llarg que quasi no corro) i decideixo oblidar-me de quasi tot per concentrar-me en la persecució d’en Pau, que va molt i molt sobrat.

Divagacions sobre el ritme

Afortunadament, la seva intenció és arribar a la meta al mateix temps que en Santi, un autèntic dièsel que a mesura que fem metres va trobant-se millor. En arribar als dos quilòmetres, una distància que coincideix amb el nostre pas pel Pont de Pedra, portem quasi nou minuts, el que equival a dir que vaig força més lent que en les meves dues anteriors participacions en aquesta prova. Però hi ha una diferència evident. Els anys anteriors anava sol i avui segueixo dues màquines programades per anar de menys a més, justament el contrari del que jo acostumo a fer. Anar més a poc a poc d’entrada et permet dosificar millor les forces, però a mi, no sé ben bé per què, sempre m’ha agradat sortir ràpid encara que després em sigui impossible mantenir el ritme.

El mateix temps

El cas és que, tot i que mai no tinc la sensació d’anar al límit, mantenir el ritme dels meus dos companys no em resulta gens fàcil i només a quatre-cents metres de l’arribada m’adono que encara seria capaç d’esprintar. Naturalment, no ho faig. Hem acordat arribar junts i el cronometratge oficial ratifica que ho acabem d’aconseguir: 23 minuts i 16 segons. Tots tres el mateix temps, que, per cert, no es correspon amb el que marca el meu rellotge (22’52”). La causa és òbvia. El cronòmetre general s’activa amb el tret de sortida i nosaltres hem començat a córrer 24 segons més tard que els que han sortit primer.

Bon paper d’en Gerard

Mentre em trec el xip, recullo la bossa amb els obsequis, em bec una llauna de beguda isotònica i comento la jugada amb en Pau, en Santi i uns amics seus, en Gerard ja ha arribat. No esperava veure’l tan aviat. El seu temps oficial: 27 minuts. Tenint en compte que surt a correr molt menys que nosaltres, té molt de mèrit. Tornem caminant a casa seva i, mentre creuem el pont sobre el Ter, ens avança corrent en Pau. “A veure si ens veiem a la marató de Barcelona!”, em crida abans d’allunyar-se pel mig de la Devesa.

La mitja marató de Getafe

Li dic que ho veig difícil. En acabar la marató de Donosti vaig decidir que seria la darrera que corria i, de moment, no he canviat d’opinió. Això sí, uns dies després em vaig apuntar a la mitja marató de Getafe, que es farà el 24 de gener. Estic quasi convençut que no es tracta de cap assaig per comprovar el meu estat de forma, sinó del simple desig de córrer una distància en què em sento força còmode. Per cert (amb un retard important), bon any!