Josep Pastells

Ja ens esperàvem moltíssima gent, però mai no ens haguéssim imaginat que la presentació  aquest dijous a Girona de Mossos d’Esquadra. Com és i a què s’enfronta la policia de Catalunya, el primer llibre del meu amic Jofre Montoto (Barcelona, 1970), despertés tanta expectació. Tot i que la Policia Local ha activat el dispositiu de les grans ocasions, el carrer Hortes ha quedat col·lapsat des d’una hora abans de l’inici de l’acte, que ha omplert de gom a gom la Llibreria 22. La majoria de les persones interessades a seguir la presentació s’han hagut de conformar amb veure-la des del darrere de l’aparador, però dubto que hagin sentit res: els clàxons i la cridòria no han cessat fins que Montoto, que s’ha afartat de signar llibres, ha pujat a la seva Yamaha per tornar a Barcelona.

Si sou mínimament sagaços, és molt possible que l’entradeta d’aquest post us hagi semblat poc versemblant. I amb tota la raó. En realitat, he de confessar que, després d’esperar pacientment un quart d’hora, en Jofre i jo hem hagut d’admetre que no ha vingut ningú. Ho repeteixo: no ha vingut ningú.

Com a mínim hem sopat
No cauré en la temptació de preguntar-me per què mil i una vegades, a la manera de Mourinho, però sí que aprofitaré per escriure el que, més o menys, pensava dir aquesta nit. També afegiré que en Jofre i jo hem anat a sopar al Bistrot i que ens ho hem passat molt bé xerrant de llibres, d’antigues històries i antics companys i, sobretot, no ho negaré pas, de dones.

El que pensava dir a la 22
Quan en Jofre em va proposar, amb molt poca antelació, que presentés el seu llibre, de seguida, pràcticament sense pensar, li vaig dir que sí. És un bon amic i, per tant, ni se’m va passar pel cap la possibilitat de negar-m’hi o buscar alguna excusa per esquivar la invitació. Només després d’acceptar la seva proposta vaig pensar que, d’entrada, haver de parlar d’aquest tema no em convidava pas a l’eufòria.

Sensació ambivalent
La majoria dels mossos i mosses que conec són persones molt vàlides, però la veritat és que la policia en general o, per ser més precisos, tots els cossos que duen armes, em fan una mica de por. En conseqüència, presentar aquest llibre em creava una sensació ambivalent: d’una banda, l’alegria de retrobar-me amb en Jofre i parlar del seu llibre; de l’altra, un cert recel, una malfiança que, ben mirat, no responia a cap raó objectiva.  Al capdavall, els mossos són una institució ben nostra i la seva missió bàsica és protegir-nos i fer complir la llei, vaig dir-me ahir al matí mentre sortia a córrer i em feia a la idea que havia de llegir immediatament el llibre, que encara no havia llegit, sense cap mena de prejudici.

L’estruç a Sant Daniel
El cas és que quan corria per la vall de Sant Daniel em va passar una cosa una mica surrealista que, d’alguna manera, em va ajudar a veure-ho tot d’una altra manera. Com dic, anava corrent i de sobte em vaig creuar amb un estruç. Era una bèstia força grossa, de quasi dos metres, i corria en direcció contrària. En veure’m, es va aturar i em va mirar. Per un moment vaig témer que se’m llançaria a sobre i, com que no tinc ni idea de com defensar-me de l’atac d’un estruç, vaig continuar corrent cap amunt, i ell cap avall. De seguida vaig pensar que s’hauria escapat d’alguna granja i vaig lamentar no dur un mòbil per avisar als serveis d’emergència. Just en aquell moment, va aparèixer un vehicle dels mossos. Els vaig fer senyals perquè s’aturessin i els vaig preguntar si seguien un estruç. Em van confirmar que sí i els vaig indicar que corria camí avall. Van continuar perseguint-lo i jo vaig continuar corrent. El fet que els mossos perseguissin un estruç al mig de la Vall de Sant Daniel era, indubtablement, un punt a favor seu. Per això, quan per fi vaig arribar a casa, vaig agafar el llibre d’en Jofre amb ànims renovats.

Implicació absoluta 
De seguida és nota que Mossos d’Esquadra. Com és i a què s’enfronta la policia de Catalunya no és el clàssic llibre oportunista, fet per encàrrec, construït amb retalls d’aquí i d’allà. L’autor mostra des del principi una gran implicació amb la temàtica tractada. Montoto, que a més de llicenciat en Geografia i Història i en Periodisme és analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, basteix la seva obra amb el rigor d’ un expert i la il·lusió d’un apassionat.

Èmfasi en el factor humà
El llibre, escrit en primera persona, és en realitat un reportatge. Són un conjunt de peces periodístiques que aprofundeixen en cadascuna de les àrees dels mossos que l’autor ha tingut l’oportunitat de conèixer, que no han estat totes. Tot i que s’interessa tant pel factor tècnic com per l’humà, l’autor posa un èmfasi especial en les persones. Sabem el nom de cada agent o comandament que parla, d’on és i per què s’ha fet mosso. Això contribueix a humanitzar el cos, a que el veiem com un servei necessari que, amb els errors lògics en qualsevol activitat humana, està fent una bona tasca.

Banys de realitat
El llibre no és massa llarg (166 pàgines) i es llegeix molt bé. Montoto utilitza un bon llenguatge periodístic: sobri, àgil i molt entenedor. El lector ho viu tot com si hi assistís en directe, com si pugés amb en Jofre a l’helicòpter, l’acompanyés en el descens a les clavegueres de Barcelona, patrullés per les muntanyes d’Osona o participés en un control a Font de la Pólvora.  En aquest barri gironí, l’autor del llibre va dins del cotxe dels mossos i sent que un dels nens de l’escola, que no deu tenir més de vuit anys, crida “Policías hijos de puta, os mataré”. És un bany de realitat comparable al que experimenta en parlar amb prostitutes a l’A-2 o en presenciar una discussió en un pis de Salt entre dues dones que es barallen per un home.

Crítiques i elogis
L’autor no té cap intenció de ser complaent. Opina sobre el que veu i li expliquen. Es mulla. Sovint es desfà en elogis a la tasca dels mossos i de tant en tant critica el que considera criticable: les excessives atencions que reben certs presos, l’ús indegut de recursos públics per part d’alguns ciutadans, el mal estat de determinades instal·lacions… L’exconseller d’Interior Joan Saura, xiulat a la tirada de gorra que obre el llibre, no en surt especialment ben parat.

Tocs d’humor
N’hi ha uns quants. En una de les sortides amb els mossos, confisquen un sobre amb 10.000 euros. Un dels agents li pregunta a Montoto què faria amb els diners. Ell respon: “Si no estigués envoltat de pol·lis, me’ls quedaria”. Més tard confisquen 300.000 euros i li tornen a preguntar el mateix. No dubta ni un moment i respon: “Em pagaria la hipoteca”.

Un salt endavant
No és causal que el pròleg del llibre sigui obra de Miquel Sellarès, ex director general de seguretat ciutadana. Sellarès va publicar fa un parell d’anys Un pas endavant, on explicava amb tot detall el naixement dels Mossos d’Esquadra. Més que un pas, l’obra d’en Jofre Montoto  representa un salt cap al coneixement d’aquesta institució per part dels ciutadans. Segur que interessa els mateixos policies, però també és molt recomanable per a qualsevol persona que tingui ganes de saber més coses d’aquest cos, de sentir-lo més proper.

Quatre senzilles petúnies a joc amb els testos. És la primera vegada a la meva vida que participo en aquest festival de primavera. La gentada envaeix els carrers i ja he comptabilizat, en menys de cinc minuts, un mínim de vint visitants, notòriament desorientats, que fotografiaven la meva finestra.

Periodista, jardiner, escriptor i, per sobre de tot, ésser entranyable entre els éssers entranyables, Martí Batlle Amat (Girona, 1969) va presentar ahir al vespre a la Llibreria Abacus de Figueres la meva novel·la ‘Vida i miracles d’Odell Kraus’. Reprodueixo aquí el text que va servir de base a la seva intervenció, molt aplaudida pel selecte grup d’amics que van assistir a l’acte.

L’altre dia, bé, el 10 de febrer, vaig baixar expressament de Figueres a Girona per ser present a la presentació del darrer llibre d’en Josep Pastells a la Llibreria 22, la d’en Guillem Terribas, al carrer Hortes. Vaig pensar que ha de ser fotut presentar un llibre i que no hi hagi ni Déu. Em vaig prometre que, almenys, seriem quatre: En Josep, en Terribas, qui fos que fes la presentació, i un servidor. La llibreria, al final, va quedar petita. No hi cabia ni una agulla. Els exemplars de Vida i Miracles… es van exhaurir. Jo, com que sóc puntual, en vaig poder comprar un. Mira Josep, el que va passar, no que jo comprés el teu llibre, sinó que la llibreria estigués plena a vessar, no va ser cap miracle. És el que té ser un bon Jan. Si la presentació fos d’un llibre meu…no sé que hagués passat..

¿I jo per què havia d’agafar el cotxe per ser al costat d’un paio, que al cap i a la fi, feia anys que no veia?

Eren les Fires de Girona de l’any 2002 i em vaig trobar en Josep Pastells a les portes de la Planeta, on es feia l’entrega de premis del Casero: “Hola Martí, que hi fas aquí?”, em diu. Jo me li apropo i, a cau d’orella, li explico: “He presentat una novel·la i en Guillem Terribas em va trucar ahir i em va dir que seria bó que avui vingués a l’entrega de premis”. En Jep es va posar vermell, és una cosa que li passa sovint, es va torbar un xic i em va dir; “A mi també m’ha trucat”. La resta és història. En Jep va afegir el Just M. Casero a la seva llarga llista de premis i jo em vaig quedar amb un pam de nas, i una novel·la, “La Cicatriu”, encara per publicar. L’endemà, el Diari de Girona destacava que dos plomes sorgides de la seva redacció havien copat la nit dels Casero.

Aquest és un altre punt que em va fer agafar el cotxe per ser al costat d’en Josep a la presentació del llibre.

Tots dos vam treballar al Diari de Girona, al “Sitios”, quan el Diari era un rotatiu provincià, de províncies, caspós i rònec. Sé del cert que ara no és així. Compartíem un destí miserable en una redacció miserable, on l’únic que es podia salvar eren els companys de naufragi. En Josep, en Jordi, l’Alfons, en Lluís Freixas, avui director de la Casa de la Cultura, l’Albert Requena, ara delegat de Catalunya Ràdio a Girona…i molts altres. Alguns, avui, fins i tot tenen professions honorables. En David Quintana, el fotògraf, per exemple, és bomber i salva vides…

Jo no tinc cap professió honorable. En Josep, tampoc, que jo sàpiga.

Compartir destí miserable, com compartir cel·la a la presó, però, crea uns vincles perennes, com un tatuatge o una cicatriu. Potser se’n podria dir amistat. I això també va fer que agafés el cotxe i anés a la presentació d’un llibre, uns actes que acostumen a ser pesats a més no poder! Per això avui m’he proposat ser breu.

Si podia ser inexplicable que jo anés a la 22, però, encara ho és més que jo estigui fent la presentació a Figueres. Suposo que és perquè no ha trobat ningú més! Segur que no és per la meva capacitat oratòria, nul·la: de fet he de llegir perquè sinó em quedaria en blanc.

Una altra explicació es podria trobar en la simpatia que en Jep sempre ha sentit cap als fracassats. De fet, és autor d’un llibre amb un títol revelador: “Simpático fracasado”, i la presentació de Girona va anar a càrrec de Mercè Saurina, una altra finalista del Casero. És una condició, la de finalista, que per un autor d’èxit és un fracàs, però que per a un fracassat, en canvi, és un gran èxit. Veieu la diferència?

Ja us he dit abans que vaig ser a la presentació que va fer la Mercè Saurina. I que abans havia comprat el llibre. La Mercè va fer una presentació brillant i ens va donar uns quants tastets, dels moments més sorprenents de “Vida i miracles”. Va arribar un moment, però, que vaig estar a punt d’aixecar-me de la cadira i dir-li: “Si em rebentes el final, et faré pagar el llibre! Per això jo no us llegiré cap fragment. No vull que ningú em faci pagar el seu exemplar! En tot cas destacaré la pàgina 73  del capítol L’Institut. No té pèrdua!

Us vull fer una confessió. A casa tinc pocs llibres. No és que llegeixi poc, o que no n’entrin molts. El que passa és que visc en un pis petit, un pis de single, que en diuen ara, i l’espai és limitat. A més, els llibres, són magatzems d’àcars i fongs, a més de saviesa, uns pocs, i bestieses, els molts.

Així que fa temps que només guardo els llibres que sé que rellegiré (de fet rellegeixo més que llegeixo), o que puc recomanar i deixar a algú sense que em caigui la cara de vergonya. Els que no passen aquest examen, sever, van a dues caixes. I en aquesta selecció no hi ha amics que valguin. Els llibres d’en Josep son examinats amb igual duresa que qualsevol altre. La primera de les caixes, la dels indultats, els regalo a la biblioteca o els abandono a alguna cafeteria. Els altres, van directes al contenidor blau, per fer pasta de paper.

Per això en Josep va fer una cara estranya quan em va dedicar el llibre. Li vaig demanar que posés la dedicatòria a la primera fulla del llibre. És aquella pàgina en blanc que hi ha abans del títol del llibre. L’objectiu d’aquest comportament estrambòtic era poder arrancar la pàgina de la dedicatòria si decidia enviar-lo a la biblioteca. Us podeu imaginar un dia en Jep fullejant un llibre seu a la biblioteca i llegint la seva afectuosa dedicatòria a en Martí? Podria ser el final d’una llarga amistat.

Ja podeu haver endevinat, veient que no he arrencat la pàgina, que “Vida i Miracles d’Odell Kraus” m’ha agradat. I molt. Ús la recomano. De fet, crec que és la millor novel·la escrita fins ara per en Josep Pastells. I té un lloc a la meva biblioteca, entre Vicenç Pagès i Manuel de Pedrolo. Si, ordeno els llibres per ordre alfabètic de l’autor.

Moltes gràcies.

Aviat farà nou mesos que vaig tornar a Girona i començava a témer que les obres a l’edifici del costat s’eternitzarien, que l’estàtua de Subirachs estaria tapada per sempre més, que el primer tram de l’escalinata de la Pujada de la Catedral quedaria cobert pels segles dels segles per aquell horrible ciment. Però avui, ara mateix, m’acaben de dir que s’acaben les obres!

Quan he vist que el paleta romanès (amb qui fa temps que parlo com si fóssim grans amics) deixava al descobert l’estàtua de Subirachs i desmantellava la protecció de l’escalinata, he preferit no fer-me il·lusions. Potser ho treuen provisionalment per l’exposició de flors del maig, he pensat. Després he recordat que encara falten molts dies pel maig i, animat per aquesta idea, li he preguntat:

– Ja acabeu les obres?

– Sí -ha respost sense vacil·lar.

– De debò?

– De debò.

M’ha faltat poc per saltar-li a sobre, abraçar-lo i omplir-lo de petons. Tot i la contenció, he exterioritzat la meva alegria amb un “Increïble!” que ha sonat una mica estrany i m’ha obligat a afegir “Em pensava que no acabaríeu mai”. El paleta ha somrigut i m’ha dit que ells marxaran en tres o quatre dies, que després vindran els fusters i els pintors.

Caliu humà
Llavors he comprès que això encara no s’ha acabat del tot, però em consola pensar que la fi és imminent, que el so de les maces i els trepans deixarà de martellejar-me el cervell amb una insistència inhumana. Sí, sempre quedaran els crits plurilingües, les legions d’escolars i turistes i  l’evidència que viure al cor del barri vell equival a trobar-te cada dos per tres amb ramats que trepitgen les pedres, però prefereixo mil vegades el caliu humà al so de les màquines. La fi de les obres em permet anunciar que aquesta primavera promet, que l’estiu s’acosta i ha arribat l’hora de viure sense miraments.

El Bukowski català, un bon amic meu que de tant en tant escriu poesia i assaja cops de boxa davant el mirall, va explicar-me l’altre dia què va dir-li a la seva darrera parella en dir-li adéu. Va ser fa sis mesos, poc més de sis mesos, afirma en Buk. Deixaré que parli ell.

“Li vaig dir pots quedar-te amb els teus pares i els teus germans, i amb els teus fills i els teus amics. I amb els calés i amb el cotxàs i amb la casa amb piscina i barbacoa. I amb les llarguíssimes explicacions sobre la teva interessantíssima feina, i amb tots els carrers de la teva gran ciutat, i amb tot el que tenies abans d’aparèixer jo. Et pots quedar amb totes les sèries ultraimprescindibles, amb l’enorme pantalla de plasma, amb les notícies del vespre i les de primera hora del matí, amb els passejos anticolesterol dels dissabtes a la tarda, amb les pel·lícules amb missatge, amb els dominicals dels diaris, amb els mòbils d’última generació, amb les xerrades sobre avenços tecnològics, amb l’apassionant vida que dius que dus des de sempre. Queda-t’ho tot, reina, que jo me’n vaig. I vaig marxar sense donar cap cop de porta, sense mirar enrere, sense fer-ne cap comentari fins avui que t’ho explico a tu perquè ho pengis al bloc”.

El guitarrista càntabre Manuel Gómez (1961), resident des de fa uns anys a Yuncos (Toledo) i amic meu des que vam coincidir a El Iceberg, porta ja unes quantes hores homenatjant el gran Gary Moore, que va morir ahir a Estepona i és un dels millors guitarristes que ha donat el rock. Manolo, la seva dona Pilar i el seu fill Jorge escolten des d’ahir a la nit la discografia sencera de Moore, quaranta-nou discos que confirmen la categoria del músic irlandès.

Prop de trenta hores sense dormir són moltes hores, però Manolo i la seva família han decidit continuar l’homenatge durant la resta de la setmana. “Ni tele ni hòsties, mirarem tots els vídeos de Gary Moore, que són molts i tots increïbles”, afirma el guitarrista de Santander. Tanta veneració té motius musicals, per descomptat, però també personals. Manolo i la seva família van tenir l’oportunitat de conèixer Mooore quan Jorge va passar una temporada a Irlanda del Nord.

“Hospitalitat brutal”
“Es va portar molt bé amb nosaltres. Ens vam fer amics i ens va mostrar Belfast i els voltants durant uns caps de setmana que mai no oblidarem. La seva hospitalitat va ser brutal”, recorda Manolo. 

Una discografia espectacular
Entre els vinils en què apareix Gary Moore també hi figuren els que va fer amb Skid Row, Coloseum, Greg Lake i BMM. La seva música sonarà encara moltes hores a Yuncos, però també a moltíssims racons del planeta.

“Sempre entre nosaltres”
De guitarrista a guitarrista, Manolo s’acomiada així de Moore, amb un comiat que de fet no és un comiat: “Siguis on siguis, Gary, la meva família et tindrà sempre entre nosaltres. Continua sobrevolant els camps de l’est de Belfast, mestre i amic”.

Llegeixo amb interès una entrevista d’Ima Sanchís a Joan-Ramon Laporte, cap de farmacologia de la Vall d’Hebron. “Els medicaments guareixen o causen qualsevol malaltia”, diu Laporte. Afegeix que a Catalunya es produeixen uns tres mil casos anuals d’hemorràgia gastrointestinal, un 40% dels quals són atribuïbles a l’aspirina o d’altres antiinflamatoris. I alerta, atenció, que “qualsevol malaltia pot ser produïda per un medicament. Infarts, pneumònies, malalties neurològiques, patologies psiquiàtriques…”.

Segons Laporte, “estem hipermedicats”. Posa aquest exemple: “Hem arribat a un punt en què quan una persona està trista es diu col·loquialment que està depre”. Greu error: “Els antidepressius només serveixen per a una depressió profunda. La tristesa no és una malaltia, és una reacció saludable”.

Noves malalties i promoció comercial
Un altre exemple: “Cada any s’inventen noves malalties, sobretot en relació amb la ment i el sexe. Converteixen la timidesa en malaltia i la medicalitzen. Ara s’han inventat la disfunció sexual femenina. En pateixes si en els darrers sis mesos has rebutjat una proposició de relació sexual o no n’has tingut una amb satisfacció plena”. I una última dada que certifica la perversió del sistema: “La indústria farmacèutica dedica el doble (a Espanya, el triple) del seu pressupost a promoció comercial que a investigació”.

Estiu de 1998. Xantal i el seu amant assaboreixen un pastís de Belém mentre passegen amb el tramvia 28 (el groc) pels carrerons de Lisboa. Pugen i baixen, miren i remiren, fan  fotos i més fotos. Fins que a les sis de la tarda entenen que no poden demorar més la seva tornada a l’hotel.

És el seu quart dia a la ciutat, però les urgències sexuals no minven. Primer es dutxa l’amant. Rapidíssim. Després, Xantal. Més lenta, com si volgués gaudir de cadascuna de les gotes que li refresquen la pell a menys de trenta metres de l’església de San Vicente da Fora, en ple cor d’Alfama. Plaer físic, sí, però també estètic i espiritual, pensa Xantal en sortir de la banyera. Té ganes de cridar de satisfacció, però en el moment de la veritat llança un xisclet terrorífic que trasbalsa l’amant i, molt probablement, l’escarabat gegantí que ha provocat el crit. Tres segons després ja és mort. El seu cadàver arriba a recepció enganxat a la sabatilla de Xantal, que després de deixar clar que considera intolerable haver-se de trobar cara a cara amb un coleòpter d’aquelles dimensions en un hotel de cinc estrelles, exigeix amb veu ferma que li preparin la factura.

Més que lleialtat, és amor. Estimo aquesta platja, aquesta llum, cada gra de sorra i cada pi. Assegut a les roques, deixo que la tramuntana em refresqui els pensaments mentre intento desxifrar els missatges del vent.

Hotel Empúries. Entre glop i glop de Perro verde em perdo en la intensitat dels seus ulls. Em miren sense parar. Intensos, feliços. Em miren com si fossin els ulls de Penèlope el dia que va tornar Ulisses.

Barcelona, hivern de 1985. Gran nevada. El trànsit ferroviari queda col·lapsat, però després de no sé quantes hores aconsegueixo arribar a Girona. Els carrers semblen una pista de patinatge. Avanço amb moltes precaucions. Les cames em trontollen. Tinc les mans gelades i moltes ganes d’arribar a casa.

Somio en una dutxa calenta, en un bon brou, en ajeure’m un munt d’hores al sofà amb l’últim llibre de Kundera. En arribar a la Gran Via camí de la Rambla o, més ben dit, en treure el peu de la vorera per posar-lo a l’asfalt, rellisco i travesso el carrer completament estirat. D’una banda a l’altra en menys de dos segons. Amb un estil tan impecable que sembla que ho tingui assajat. Per sort no passava cap cotxe. Sóc viu. M’aixeco d’un salt, comprovo que ningú no m’ha vist i camino cap al barri vell sense saber que vint-i-cinc anys després ho explicaré en un bloc.

Matí fred i assolellat a Riudellots. Arribo de Girona amb el temps just per recollir xip i dorsal, deixar el paravents al cotxe, escalfar molt lleugerament, saludar la Laura i posar-me sota l’arc per esperar que esclati el coet de sortida. La distància: set quilòmetres. L’objectiu: baixar de la mitja hora.

Tot i la pujadeta inicial, començo força bé. Al quilòmetre u, miro el cronòmetre per comprovar quina velocitat duc. No podrà ser. m’he oblida’t d’activar-lo. El poso en marxa immediatament i, en arribar al dos, comprovo que vaig a 4’10” per quilòmetre. Perfecte. Em costa una mica mantenir el ritme, però no vaig massa ofegat. Cap al quilòmetre tres m’atrapa en Pau, que du una gorra de Pare Noel. “Et veig bé, hauries de venir a la marató de París”, em diu per enèsima vegada tot i que ell i jo sabem que no hi aniré i que, a més, ja s’han tancat les inscripcions.

Vent i patiment

Acompanyo en Pau una bona estona, però ja sé que no podré seguir-lo fins al final. El tram del carril bici es fa especialment dur. El vent bufa fort i en  contra. Tot i així, en Pau va avançant corredors i jo continuo darrere seu. Fins que cap al quilòmetre sis m’adono que l’esforç comença a ser excessiu, que el patiment supera al plaer. Inabastable, com sempre, em dic per consolar-me.

Creuetencs sincronitzats

Just en arribar l’última rampa m’atrapa en Joan, creuetenc com jo. “Vinga, que ja hi som”, em diu per animar-me. Correm junts els darrers metres i entrem de costat. Podria preguntar-li quant hem trigat, però decideixo que ja ho miraré més tard per internet. Amb tot, la casualitat vol que em tregui el xip de la vamba esquerra al costat d’en Pau, que em deu haver tret com a molt un minut. Sense poder contenir-me, li pregunto pel seu temps i em diu “vint-i-vuit i escaig”. Si és així, potser he baixat de trenta, especulo. “Segur que sí”, diu ell.

Dinar exquisit a Tordera

Condueixo fins a la Creueta. Dutxa ràpida. Recullo en Pol a Banyoles. Tornem a la Creueta i acompanyem la Roser i en Joan fins a Tordera. Dinar familiar a casa de la Teresa i l’Eduard. També hi són en Jaume, en Joan, la Laura, la Núria, en Daniel i en Jordi. Falta la Marta, que ha dut en Ramon a l’aeroport de Barcelona i s’ha trobat amb un accident a la ronda litoral. No sap quan podrà arribar, ens informa via mòbil. Decidim no esperar-la. Aperitius exquisits. Gall dindi amb panses i dàtils exquisit, canelons exquisits. Tot exquisit. El mèrit, que quedi clar, de la Teresa. La Marta arriba abans del que imaginàvem. Amb els torrons, que ja patíem pels torrons. Tothom content. Cava i rialles. Bromes i licors. El tema estrella, no sabem per què, els millors mètodes per suïcidar-se. Però moltes ganes de viure, que quedi clar. I bons moments, dels millors de l’any.

Objectiu assolit

Torno amb en Pol a Banyoles. El seu club de bàsquet organitza una quina al pavelló de la Draga. Arriba un pèl tard però content. Torno a Girona amb un somriure a la boca. El primer que faig és buscar per internet la meva classificació a la Sant Silvestre Riudellotenca. El 129 de 582. He fet els set quilòmetres en 29’08”, a una mitjana de 4’10” per quilòmetre. Objectiu assolit.

Acabo de llegir Els diaris d’Adam i Eva, de Mark Twain, un llibre publicat fa quatre anys per Angle Editorial i traduït per Ernest Riera. “Deliciosament divertit, lleugerament irreverent i extraordinàriament enginyós”, resa la contraportada. Exagera? No.

Són 141 pàgines que es digereixen molt bé, plenes de troballes i d’humor. Hi surten elefants tigres de Bengala que s’afarten de maduixes i cebes, converses memorables i hilarants, diàlegs aparentment banals però increïblement profunds i frases tan lúcides com aquestes d’Eva: “M’estima tan bé com pot; jo l’estimo amb tota la força de la meva naturalesa apasssionada i això, trobo jo, és adient a la meva joventut i al meu sexe. Si em pregunto per què l’estimo m’adono que no ho sé, i que no dono cap importància a saber-ho”.

L’amic Gerard Bagué em proposa que l’acompanyi a Palafrugell, on ha d’entrevistar la directora de la Fundació Josep Pla, Anna Aguiló, per preparar una sèrie de reportatges per a La Vanguardia. Després dinarem al Pa i Raïm, com acostuma a fer Miquel Pairolí, em comenta mentre ens dirigim cap al Baix Empordà. El que encara no sabem és que tindrem la sort de conèixer un palafrugellenc sol·lícit, un ciutadà exemplar, un guia gastronòmic de primer ordre.

Dia gris, molt gris, però no plou. Parlem de feina i de dones, de diaris i futbol. El trànsit no és gens fluid i arribem a Palafrugell amb cert retard. No passa res. Anna Aguiló no té pressa i respon a les preguntes amb una eficàcia admirable, quasi diríem que planiana. Després en Gerard li fa unes quantes fotos. Visitem l’exposició sobre les complicitats entre Pla i Vicens Vives i, en tornar al carrer, constatem que el Pa i Raïm està tancat.

A la recerca de Les Palmeres
Caldrà buscar un altre restaurant. El problema és que tots semblen tancats i, ara que ens hi fixem, els carrers de Palafrugell són deserts. Caminem uns metres pel centre. Res. Ningú. És com si tots els habitants haguessin fugit de la ciutat, com si el fred dissuadís els possibles vianants. En Gerard fa una trucada que aporta una mica de llum. Les Palmeres, diu en penjar. Hem de buscar el restaurant Les Palmeres. És molt a prop. Donem uns quants tombs. Ni rastre.

Vianant providencial
Quan ja estem tan despistats que la lògica més elemental aconsella tornar cap al cotxe i cercar qualsevol local de carretera, apareix un vianant amb barret. El Restaurant Les Palmeres?, li pregunta en Gerard. Sí, seguiu-me, ens indica. Un simple comentari sobre l’absència de vianants basta perquè ens expliqui que ahir (diumenge) totes les botigues eren obertes i ens engegui un discurs torrencial sobre els costums dels ciutadans, la història d’alguns edificis notables i el completíssim menú de Les Palmeres. Recorrem ben bé mig quilòmetre fins que s’atura en sec i ens assenyala el restaurant. Moltes gràcies, li diem a l’uníson abans que desaparegui a gran velocitat per una cantonada.

Peix i civet
Un luxe, un autèntic luxe: trobar algú que et condueixi fins al restaurant que busques als carrers deserts, comentem abans d’entrar a l’establiment, també conegut com can Quim. De primer plat en Gerard demana una amanida i jo, sopa de peix, com segur que faria Miquel Pairolí si fos a Palafrugell. Clàssica, saborosa, perfecta per oblidar-se del fred. De segon coincidim: civet de senglar. Amb vi negre i cebes. Dens, proteínic, indubtablement nutritiu. Postres, un cafetó i cap a Girona, que hi falta gent.

De vegades, quan comences a pensar que el camí fa tanta baixada que mai més no tornaràs a pujar, la vida t’obsequia amb gestos inesperats, actituds que t’ajuden a millorar la teva opinió de la naturalesa humana. No parlo de diners ni de possessions espectaculars, sinó de petits detalls que t’aixequen la moral amb l’eficàcia del millor dels reconstituents, dels dotze llibres que l’Ernest Riera (Cassà de la Selva, 1966) em va regalar ahir mentre li feia una breu visita al seu despatx del barri vell de Girona.

Un matrimoni amateur, Al turó negre, Escorxat viu, El virrei d’Ouidah, Emboscada a Fort Bragg, Una dona difícil, Els diaris d’Adam i Eva, L’àlbum negre, I els hipopòtams es van escaldar vius, La vella escola, Experiència i El sindicat dels policies jueus. Anne Tyler, Bruce Chatwin, Tom Wolfe, Mark Twain, Martin Amis, Michael Chabon, Hanif Kureishi, John Irving, Edmund White, Tobias Wolff, William S. Burroughs i Jack Kerouac. La llista impressiona i, en el meu cas, també mostra les meves carències com a lector. Dels dotze llibres només n’havia llegit un (Una dona difícil, i no pas la traducció d’Ernest). També he llegit obres de Wolf, Twain, Tyler, Amis, Chabon, Burroughs i Kerouac, però ara mateix seria incapaç de citar-ne cap. La meva falta de memòria es va posar de manifest dues setmanes enrere, en un sopar d’ex alumnes del Vicens Vives en què, després de molts anys, em vaig retrobar amb el reputat traductor cassanenc.

– Coneixes Michael Chabon? -em va preguntar l’Ernest mentre bevíem una cervesa.

– Sí, i tant! -vaig respondre, convençut.

– Quines obres?

– Glups. Ara mateix no me’n recordo -vaig haver de confessar.

– Wonder boys?, El sindicat de policies jueus?

– No, no… Ja me’n recordaré.

Uns dies després em va venir al cap un títol, una imatge, i li vaig comentar a l’Ernest via Facebook:

– Chicos prodigiosos. He llegit Chicos prodigiosos. Publicada per Anagrama amb les cobertes grogues. Potser algun dia d’aquests recordaré algun detall de l’argument…

– Va d’un escriptor fracassat que ensenya a la universitat, un parell dels seus alumnes i una visita del seu editor -em va respondre de seguida, amb l’elegància necessària per no remarcar que Wonder Boys i Chicos prodigiosos és la mateixa novel·la i jo no tinc ni punyetera idea d’anglès.- Passa un dia pel despatx i et regalaré un parell d’exemplars de les meves traduccions -va afegir.

Un talent especial
Dit i fet. Dos dies després vaig passar a veure’l i em va allargar dues bosses plenes de llibres, els dotze que he citat abans. Evidentment, l’Ernest n’ha traduït molts més (passa de la vuitantena) que, treball rere treball, el confirmen com un professional de primer nivell. De moment ja m’he llegit els tres primers contes d’Escorxat viu i l’habilitat estilística de White, la fluidesa d’unes frases plenes d’humor i tragèdia, es trasllada amb una gran eficàcia al català. I és que traduir bé no és gens fàcil. Els bons traductors escassegen tant o més que els bons escriptors. Per traduir de l’anglès al català cal dominar a la perfecció ambdues llengües, sí, però també és necessari posseir un talent especial per crear un llenguatge que faciliti (i no destorbi) la recepció de l’obra original. A més, convé dur a terme una interpretació literària encertada, imprescindible per decidir quins trets lingüístics s’han d’emfasitzar.

El plaer de la lectura
Davant el meu agraïment per la muntanya de llibres, l’Ernest es va limitar a respondre “A casa estaven criant pols. De tota manera no crec que te’ls llegeixis tots”, va afegir. Primer em pensava que no, però aquests dies que tinc temps i ganes estic començant a pensar que potser sí, que hi ha poques maneres més plaents de passar el temps que llegint literatura de qualitat traduïda per Ernest Riera.

Primer vaig pensar que no era del tot objectiu, que el meu entusiasme obeïa a l’amistat amb Miquel Pairolí, a les nombroses referències al municipi on vaig viure fins als 26 anys, a les contínues descripcions d’una natura que sempre he sentit molt propera. Però a mesura que devorava les pàgines d’Octubre els dubtes s’esvaïen per donar pas a la certesa que el tercer dietari de Pairolí –un quadern d’apunts i reflexions sobre la vida quotidiana,  la música i els llibres, el pas del temps i les estacions– és una magnífica crònica de la seva intimitat, un artefacte creat per reflexionar sobre la vida i la mort, una proesa literària nascuda de la determinació d’explorar el seu entorn.

Parlar d’un Pairolí d’alta volada pot semblar redundant, sobretot per als que han llegit novel·les com Cera o el Manuscrit de Virgili. Tothom sap que l’autor de Quart escriu molt bé, que domina perfectament l’estructura de les seves obres, que sempre es posa un llistó molt alt i sovint aconsegueix superar-lo. Lúdic i exigent, sincer i realista, errant però mai erràtic, Pairolí aprofita els seus dots d’observador  per oferir en aquest tercer dietari (editat per A Contravent, l’editorial de Quim Torra, en la col·lecció dirigida per Xevi Planas) la seva visió d’un món que complerts els cinquanta anys comença a mostrar-te el camí de baixada. Resseguint un any sencer de la seva vida, amb una primera peça que relaciona La Creació de Haydn amb un pit-roig jove i vigorós que s’atura a l’ampit de la finestra i una darrera que al·ludeix Montaigne i la llibertat de morir, l’escriptor quartenc no estalvia reflexions de caire filosòfic per oferir una visió calidoscòpìca d’una realitat tan complexa com inextricable.

Memòries fragmentades i autoretrat
Algú pot pensar que, en tractar-se d’un dietari, Octubre és per sobre de tot un text sobre el mateix Miquel Pairolí. No és pas una visió desencertada (el mateix autor va admetre durant la presentació a la Llibreria 22 de Girona que, tot i no ser-ne massa conscient mentre ho escrivia, podria parlar-se d’unes memories fragmentades, i també va referir-se a les peces del diari com a formes d’autoretrat), però crec que Octubre és molt més que això. També és un llibre sobre escriptors i per a escriptors, un llibre sobre músics i per a músics i un llibre sobre Quart que no només interessarà els quartencs, sinó qualsevol lector capaç de valorar uns textos aliens a la solemnitat, escrits amb la senzillesa dels grans mestres, elaborats amb la cura pròpia de qui sap que un dietari pot convertir-se en una de les formes més elevades de literatura.