Els escriptors frustrats han perdut bona part de la seva trempera literària i agrairien de tot cor que algú comercialitzés una píndola capaç d’aixecar-los la moral. Al cap i a la fi, la seva frustració és perfectament comparable amb els problemes d’erecció de molts mascles del planeta, resolts en molts casos amb dosis de viagra que els converteixen en autèntics sementals. La crua realitat, però, és que deixant de banda l’enorme quantitat de fàrmacs i pastilles fabricats per pal·liar els efectes dels estats d’ànim més oposats a la felicitat i a l’alegria de viure, que potser alleugereixen però no acaben de resoldre res, els escriptors frustrats no disposen ara mateix de cap píndola capaç de proporcionar-los les satisfaccions que tant anhelen.
I el pitjor de tot és que els intents per consolar-los acostumen a ser inútils i fins i tot contraproduents, sobretot perquè els benintencionats que els practiquen tendeixen a treure importància a la seva frustració o als motius que l’han provocat, sense tenir en compte que els escriptors impotents (entenent-ho sempre en termes literaris) estan envaïts per sentiments tan negatius que les paraules i les reflexions difícilment els serviran de res.
El plaer d’escriure
I què es pot fer, arribats a aquest punt? En primer lloc, tenir molt clar que no hi ha fórmules màgiques i, a continuació, recordar que l’objectiu de qualsevol escriptor ha de ser, per sobre de tot, experimentar el plaer d’escriure. Tot plegat requereix molta paciència, però si un escriptor frustrat té ganes d’abandonar el seu estat farà bé d’enlairar-se per sobre dels seus pensaments negatius, o com a mínim intentar-ho.
Higiene de l’esperit
I això com es fa? Qualsevol psicòleg, per mediocre que sigui, ens podrà donar la resposta: evitant que es repeteixin els pensaments. Ja fa quasi un segle, el filòsof francès Émile Chartier aconsellava practicar la higiene de l’esperit amb el canvi d’idees, una mena de massatge cerebral que amb la pràctica acaba sent força senzill. És clar que aquí no hauria d’interessar-nos massa el que diuen els filòsofs o els psicòlegs, però sí els consells d’alguns literats que saben molt bé de què parlen, escriptors que de ben segur han sentit o van sentir en algun moment sobre la seva pell les urpes de la frustració.
El consell de Bukowski
“No escriguis per diners; escriu perquè has d’escriure; si esperes el reconeixement, deixa-ho; si esperes un premi, deixa-ho. Escriu perquè si no ho fessis et moriries”.
L’anàlisi de Naguib Mahfuz
“La vida es compon de lluites, enveges, saviesa i bellesa. Si ignores algun d’aquests elements, perdràs l’oportunitat de comprendre l’existència en la seva totalitat i la capacitat d’influir en la teva pròpia vida per millorar-la”.
El mono gramàtic d’Octavio Paz
“És la història d’un home que camina per un camí meitat real i meitat inventat, un sender que du a Galta, un poblat proper a Delhi. Aquest camí és també un llenguatge que es busca i es perd, s’interroga i s’afirma. La narració contínuament es desfà, torna al punt de partida i recomença de nou per, un instant després, desfer-se. Camí: llenguatge que es bifurca sense cessar i que no va enlloc, excepte a la trobada d’ell mateix”.
Seriositat, metàfores i repeticions
Bukowski ve a dir-nos que escriure és quelcom molt seriós. Mahfuz ens ofereix una descripció perfecta de la vida, que és tant com dir una excel·lent metàfora de la literatura. I Paz ens parla d’una espiral de reiteracions i repeticions que només tenen sentit si l’escriptura condueix al plaer. És molt possible que l’escriptor frustrat que hagi arribat fins a qui digui Molt bé, i què? La reacció és perfectament normal. Seria estrany que no es mostrés escèptic pel que fa a la possibilitat de desempallegar-se d’una sensació que li provoca malestar i patiment. Però encara seria més estrany que no tingués ganes de recuperar la normalitat, o com a mínim de deixar enrere una insatisfacció que d’alguna manera és provocada per errades en el seu comportament, sentiment o pensament.
Si efectivament té ganes de deixar d’estar frustrat, és molt possible que li puguin interessar unes quantes frases que l’ajudaran a marcar-se objectius més realistes o, si més no, acceptar els límits que imposa la realitat.
La saviesa de William James
“La saviesa consisteix a aprendre què podem passar per alt”
La teràpia de Graham Greene
“Escriure és una forma de teràpia. Serveix per escapar de la bogeria, de la melancolia, del pànic inherent a la condició humana”.
La metàfora de J.N. Santaeulàlia
“Els escriptors som com nàufrags”
La proposta de Georges Perec
“Preocupada únicament per les seves grans majúscules (l’Obra, l’Estil, la Inspiració, la Visió del Món, les Opcions fonamentals, el geni, la Creació, etcètera), la història literària sembla ignorar deliberadament l’escriptura com a pràctica, com a treball, com a joc”.
La vocació de García Márquez
“La veritat és que el fet d’escriure obeeix a una vocació, que el que té la vocació d’escriptor ha d’escriure, ja que només així pot treure’s els mals de cap i la mala digestió”.
Teràpies i necessitats
L’escriptura com a necessitat, ens diu García Márquez. I com a teràpia, afegeix Graham Greene, convençut també que sense escriure no podria viure. Perec, en canvi, ens indica que cadascú és lliure de cercar el seu propi camí, de perseguir els seus propis interessos, mentre que J.N. Santauelàlia ens adverteix de la solitud de l’escriptor, de la necessitat de fer-nos a la idea que en aquest ofici sempre cal lluitar per trobar el teu lloc, i William James ens alliçona sobre la importància de saber distingir les qüestions rellevants de les que no ho són.
Qüestió de voluntat
Llegir aquests consells no garanteix que un escriptor deixi d’estar frustrat de manera automàtica; ni tan sols implica que deixi d’estar-ho alguna vegada, però sí que pot ajudar als que tenen l’esperança de millorar i comencen a mostrar símptomes de recuperació, als que són conscients que retrobar l’alegria i deixar enrere la insatisfacció només depèn d’ells mateixos, de la seva capacitat per ordenar els pensaments i sentiments. En aquest sentit, l’objectiu de qualsevol escriptor hauria de ser concentrar-se en el plaer que li proporciona l’escriptura, arraconar les idees negatives i tenir present que l’optimisme és una qüestió de voluntat i, per tant, exigeix un compromís. Un compromís amb ell mateix, per descomptat. I també amb la literatura, és clar, però en primer lloc amb ell mateix. Superar les adversitats, treure’n conclusions i lluitar per sentir-se més a gust, per continuar escrivint amb ànims renovats i amb l’única missió de gaudir, és potser la millor forma de deixar enrere les petites o grans derrotes pròpies de l’ofici d’escriptor.
La raó al servei de la vida
Qualsevol persona té motius per sentir-se infeliç o descontenta, per viure la vida com una tragèdia. Però tenir fe en un mateix, motivar-se amb objectius més o menys realistes, treballar per aconseguir-los i, tant si s’aconsegueixen com si no, saber passar pàgina i cercar nous objectius, és propi de qui ha entès que la raó ha d’estar al servei de la vida, i no a l’inrevés. Frustrar-se per qualsevol motiu és molt fàcil, sobretot si l’escriptor no és capaç d’agafar les regnes de la seva vida, de la seva obra, i cridar ben fort “Jo valc el que vull!”, com diria Paul Valéry per recordar-nos la importància de la voluntat quan es tracta de mantenir el rumb o dissenyar noves estratègies.
Una decisió personal
I és que la decisió d’escriure, de ser escriptor, és tan personal que només qui la pren està capacitat per decidir, a partir de les seves qualitats personals, quines són les seves metes, fins a on aspira arribar. I això no hauria de tenir res a veure amb els individus sotmesos a la tirania de la imatge (l’aparença superficial de les coses té més valor i importància que l’ésser autèntic i profund de la realitat) que Milan Kundera descriu i satiritza a la seva novel·la La immortalitat, ni amb la necessitat imperiosa de complaure i atraure l’atenció del major nombre possible de persones.
Objectius propis
Només cada escriptor, insisteixo, és sobirà per marcar-se els seus propis objectius. Ningú no hauria de donar per suposat que aspirar a obtenir el Premi Nobel té més valor que intentar escriure un conte que agradi a la teva filla. Ni que guanyar el Nobel sigui millor que complaure la filla. És molt possible que la majoria de la gent tingui una idea prefixada del que és l’èxit, però cada persona, cada escriptor, té el dret i quasi l’obligació de cercar la seva pròpia definició per a una paraula que, d’altra banda, tampoc no hauria de ser la més important quan es tracta d’escriure. O potser sí, però sempre en funció dels interessos i els paràmetres de cada escriptor, o almenys dels escriptors que han decidit seguir el seu propi camí.
Viure, llegir i escriure
Les fórmules màgiques no existeixen, però crec que, una vegada ha estat capaç d’establir els seus objectius, siguin els que siguin, l’escriptor té el deure de no donar-se per vençut abans d’haver lluitat amb totes les seves forces. Viure, llegir i escriure, si pot ser les tres coses alhora (un consell, per cert, de Vicenç Pagès), és potser un dels millors sistemes per cercar la felicitat en l’escriptura. Perseguir un objectiu abastable, gaudir mentre el cerques, mostrar confiança en les teves possibilitats i perseverar en la feina (escriure, escriure i escriure) és possiblement la millor manera de no convertir-se en un escriptor frustrat, de no necessitar viagra per aconseguir el plaer desitjat.
