Josep Pastells

Matí fred i assolellat a Riudellots. Arribo de Girona amb el temps just per recollir xip i dorsal, deixar el paravents al cotxe, escalfar molt lleugerament, saludar la Laura i posar-me sota l’arc per esperar que esclati el coet de sortida. La distància: set quilòmetres. L’objectiu: baixar de la mitja hora.

Tot i la pujadeta inicial, començo força bé. Al quilòmetre u, miro el cronòmetre per comprovar quina velocitat duc. No podrà ser. m’he oblida’t d’activar-lo. El poso en marxa immediatament i, en arribar al dos, comprovo que vaig a 4’10” per quilòmetre. Perfecte. Em costa una mica mantenir el ritme, però no vaig massa ofegat. Cap al quilòmetre tres m’atrapa en Pau, que du una gorra de Pare Noel. “Et veig bé, hauries de venir a la marató de París”, em diu per enèsima vegada tot i que ell i jo sabem que no hi aniré i que, a més, ja s’han tancat les inscripcions.

Vent i patiment

Acompanyo en Pau una bona estona, però ja sé que no podré seguir-lo fins al final. El tram del carril bici es fa especialment dur. El vent bufa fort i en  contra. Tot i així, en Pau va avançant corredors i jo continuo darrere seu. Fins que cap al quilòmetre sis m’adono que l’esforç comença a ser excessiu, que el patiment supera al plaer. Inabastable, com sempre, em dic per consolar-me.

Creuetencs sincronitzats

Just en arribar l’última rampa m’atrapa en Joan, creuetenc com jo. “Vinga, que ja hi som”, em diu per animar-me. Correm junts els darrers metres i entrem de costat. Podria preguntar-li quant hem trigat, però decideixo que ja ho miraré més tard per internet. Amb tot, la casualitat vol que em tregui el xip de la vamba esquerra al costat d’en Pau, que em deu haver tret com a molt un minut. Sense poder contenir-me, li pregunto pel seu temps i em diu “vint-i-vuit i escaig”. Si és així, potser he baixat de trenta, especulo. “Segur que sí”, diu ell.

Dinar exquisit a Tordera

Condueixo fins a la Creueta. Dutxa ràpida. Recullo en Pol a Banyoles. Tornem a la Creueta i acompanyem la Roser i en Joan fins a Tordera. Dinar familiar a casa de la Teresa i l’Eduard. També hi són en Jaume, en Joan, la Laura, la Núria, en Daniel i en Jordi. Falta la Marta, que ha dut en Ramon a l’aeroport de Barcelona i s’ha trobat amb un accident a la ronda litoral. No sap quan podrà arribar, ens informa via mòbil. Decidim no esperar-la. Aperitius exquisits. Gall dindi amb panses i dàtils exquisit, canelons exquisits. Tot exquisit. El mèrit, que quedi clar, de la Teresa. La Marta arriba abans del que imaginàvem. Amb els torrons, que ja patíem pels torrons. Tothom content. Cava i rialles. Bromes i licors. El tema estrella, no sabem per què, els millors mètodes per suïcidar-se. Però moltes ganes de viure, que quedi clar. I bons moments, dels millors de l’any.

Objectiu assolit

Torno amb en Pol a Banyoles. El seu club de bàsquet organitza una quina al pavelló de la Draga. Arriba un pèl tard però content. Torno a Girona amb un somriure a la boca. El primer que faig és buscar per internet la meva classificació a la Sant Silvestre Riudellotenca. El 129 de 582. He fet els set quilòmetres en 29’08”, a una mitjana de 4’10” per quilòmetre. Objectiu assolit.