La fi de les obres a l’antiga Pabordia
Aviat farà nou mesos que vaig tornar a Girona i començava a témer que les obres a l’edifici del costat s’eternitzarien, que l’estàtua de Subirachs estaria tapada per sempre més, que el primer tram de l’escalinata de la Pujada de la Catedral quedaria cobert pels segles dels segles per aquell horrible ciment. Però avui, ara mateix, m’acaben de dir que s’acaben les obres!
Quan he vist que el paleta romanès (amb qui fa temps que parlo com si fóssim grans amics) deixava al descobert l’estàtua de Subirachs i desmantellava la protecció de l’escalinata, he preferit no fer-me il·lusions. Potser ho treuen provisionalment per l’exposició de flors del maig, he pensat. Després he recordat que encara falten molts dies pel maig i, animat per aquesta idea, li he preguntat:
– Ja acabeu les obres?
– Sí -ha respost sense vacil·lar.
– De debò?
– De debò.
M’ha faltat poc per saltar-li a sobre, abraçar-lo i omplir-lo de petons. Tot i la contenció, he exterioritzat la meva alegria amb un “Increïble!” que ha sonat una mica estrany i m’ha obligat a afegir “Em pensava que no acabaríeu mai”. El paleta ha somrigut i m’ha dit que ells marxaran en tres o quatre dies, que després vindran els fusters i els pintors.
Caliu humà
Llavors he comprès que això encara no s’ha acabat del tot, però em consola pensar que la fi és imminent, que el so de les maces i els trepans deixarà de martellejar-me el cervell amb una insistència inhumana. Sí, sempre quedaran els crits plurilingües, les legions d’escolars i turistes i l’evidència que viure al cor del barri vell equival a trobar-te cada dos per tres amb ramats que trepitgen les pedres, però prefereixo mil vegades el caliu humà al so de les màquines. La fi de les obres em permet anunciar que aquesta primavera promet, que l’estiu s’acosta i ha arribat l’hora de viure sense miraments.