Josep Pastells

Quan estic a punt d’arribar a casa d’en Josep Bosch sona el mòbil i em diu que acaba d’entrar a l’autovia de Banyoles, que trigarà deu minuts. Afegeix que segurament l’Anna (la seva dona) és a casa i que passi a saludar-la mentre l’espero. La casa és ultramoderna i el timbre també. No sé ni on he de pitjar, però al final s’encén una llumeta que m’il·lumina, com si algú m’estigués mirant des de dins. Dic alguna cosa sense rebre cap resposta. L’Anna no hi és. Decideixo esperar passejant pel carrer. Un gosset que no havia vist comença a lladrar-me com una fera salvatge des d’una casa veïna; algú mira des de la finestra, passa un cotxe dels mossos. Per un moment penso que amb el poc cabell que em queda rapat al dos dec oferir una imatge prou sospitosa i acabaré al calabós, però el gos deixa de lladrar, a la finestra ja no hi ha ningú que miri i el cotxe de la policia passa de llarg. Tot va bé i en Josep arriba puntual. M’allarga la mà des de dins del cotxe i em diu que després d’entrar-lo al garatge m’obrirà la porta de la casa. Puja, que m’he de canviar, em diu de seguida. Mentrestant intercanviem impressions sobre el sopar, que ha generat una expectació inesperada. Diuen que serem uns trenta-cinc, més o menys la meitat dels que vam fer vuitè d’EGB a l’Annexa el curs 1979-80, fa 28 anys!

L’antiga Annexa

Mentre ens dirigim a l’antiga Annexa parlem del running, de la primera mitja marató que correrà al gener a Granollers, de la família i els amics comuns. Aparco el cotxe de la meva germana a uns dos-cents metres i hi anem caminant. En arribar, ens costa reconèixer la nostra antiga escola. L’enorme pati que recordàvem és ple de barracons i de cotxes aparcats. No sabem ni per on entrar, però al final trobem unes escales i busquem el bidell. No hi és. Veiem un rètol que indica la sala d’actes i pugem més escales. La porta és tancada. Tornem a baixar i, aquest cop sí, trobem al bidell. Ens indica el camí correcte, una altra escala. Sentim veus i sí, són ells.

Primeres salutacions

La primera que em saluda és la Dolors Reig, que em reconeix perquè fa poc ha llegit un reportatge meu (amb foto inclosa) a la Revista de Girona. Després em surt al pas en Carles Masó, que m’abraça eufòric. En Miquel Àngel Serrat l’imita i em recorda que s’estimava molt el meu gos Trobat. Un altre noi, podríem dir que un home, em saluda efusivament. Qui deu ser? De seguida l’identifico: en Francesc Nadal. Se’l veu molt content, sempre ha estat molt agradable. Rere seu hi ha un paio que no identifico, però em costa fer-me a la idea que els estralls del temps puguin haver afectat d’aquesta manera un de la nostra generació. Qui deu ser, qui deu ser? Aquests ulls clars… Hòstia, sí, és ell, en Gerard Duran, el dels cops de puny, els capsigranys i les ànimes de càntir. Quan em van dir que venia al sopar per un moment se’m va passar pel cap la possibilitat de fotre-li un parell de mastegots, però en veure’l l’abraço i tot. Diu que sóc l’únic que l’he reconegut. Rere seu hi ha en Josep Maria Pèlach, un altre bon amic de la infantesa que m’abraça amb tota la seva corpòria. I en Ritxi Guich, antic entrenador de bàsquet i esperit jove entre els esperits joves. De seguida distingeixo en Xavi Pla, a qui ja havia saludat pel barri vell el dia abans, i a dos dels principals responsables de la trobada: en Manel Romà, amb qui comparteixo aficions literàries, i en Quim Meléndez, el presi, el nen més guapo de vuitè d’EGB i, ho admeto, encara el més guapo de tots nosaltres. Em deixo dues nenes, perdó, dones, la Montse Ramos i l’Eloy Serra, pseudònim d’Elvira Álvarez, una de les grans animadores de l’espècie de fòrum que hem muntat els darrers mesos amb els correus electrònics. I no podia faltar en Moi, que arriba un pèl tard, abraça tot déu com si li anés la vida i comença a fer fotos a tort i a dret.

Cava i power point

Què hi fem aquí, Dolors? De moment beure cava, respon. I de seguida comença la projecció d’un power point fabulós, on podem reconèixer d’immediat moltes de les claus de la nostra infantesa: els bonnis i tigretons, la mercromina, els homes de Harrelson, Heidi, Marco, palmeres cremades, garnatxa, futbol, escacs, amenaces de bomba, llibres que exalcen Franco i la Falange, la cal·ligrafia d’en Nadal als cinc anys… I fragments dels emails dels últims mesos, l’Enrique, les gamberrades de la Susi Pla, el vell Citroën blau dels Vilamitjana, la visita al museu Darder, els pastorets, un altre cop la Susi Pla, els comentaris d’en Pep Masias (que arriba un pèl tard des de Barcelona i ens sorprèn amb el seu aspecte de filòsof turmentat, d’artista sensible amb barba i cabells llargs) i les inevitables intervencions d’en Moisès Ponce (Moi, Moi, sempre Moi). I fotos i més fotos. Rioleón Safari, Mijas, Elche, Granada… Descobreixo astorat que en aquella època jo tenia molt de cabell, d’un castany que ja no recordava, i que pel que sembla sentia un afecte especial per un horrible jersei marró de ratlles. Les fotos dels companys que ja no hi són (Ricard Perpinyà, Montse Bernis i Alexandre Antúnez) posen el necessari contrapunt reflexiu a l’excitació i alegria que envaeix la sala d’actes. Només per això ha valgut la pena venir. Felicitats, Quim i Manel. I als poetes Elvira i altre cop Manel, que obren i tanquen la presentació amb creacions molt reeixides, convincents, de gran valor. 

Cal Bosquetà

Camí de Cal Bosquetà ens acompanya en Josep Maria Pèlach. Ens posem al dia en el trajecte fins al cotxe i després fins a Quart. L’alcalde, Lluís Lloret (CiU), pèl-roig d’ulls clars, ens havia dit que era al quilòmetre tres, però s’havia deixat com a mínim una milla anglesa. Tant se val. Quan arribem ja hi són quasi tots. El que veig primer és en Dani Lloret, no recordava que fos tan alt. I en Pau Pérez, un altre portent físic, que diu que m’ha reconegut pel bloc de marató però que no tinc res a veure amb el Pastells dels seus records. Què voldrà dir? Prefereixo no preguntar. De seguida apareix en Josep Duran, que sí que em reconeix; els últims anys ens hem vist força. Igual que amb en Ramon Fàbrega, ai en Ramon!, o l’Anna Barneda. Però després… qui és aquesta noia? la Susi Pla, potser? No, idiota (li falta dir), la Bet Codina. I tu? En Pastells? No ho hauria dit mai. Ai, ai, ai. I aquests qui són?  En Jordi Busquets i en Francesc Pijoan. Ni jo els reconeixia ni ells a mi. En Busquets diu: però si tu eres molt bon nano, mira quina cara de malparit que fas ara! En Joan Bonnin va tan rapat com jo, però encara el reconec, igual que a en Lluís Lloret, ben mirat el meu alcalde, que sóc ben creuetenc. També recorden qui sóc. Gràcies, cel!, penso mirant la foscor. I aquestes dones? La Montse O., és clar, ens hem trobat aquest matí rere la catedral, Teresa Carrasco, Llum Moreno… I tu? Maria Josep Bonacasa. I tu? Dolors Gras. Continuen sense recordar-me, ben mirat només vam estar junts un curs. Però em sento estrany, de sobte envellit. És només un instant. Arriba l’Anna Pibernat i em diu és clar que et recordo, pels ulls, aquests ulls verds, ets en Lloret. No, en Pastells. Sí, això, en Pastells. I vet aquí que arriba un altre noi que no conec. Hòstia, en Jordi Sabater! Ni em coneix ni el conec. Em falta saludar l’Anna Ferrer. Qui ets? Una pista… Comença per p, ni idea, per pa, no sé, per pas. Ah, en Pastells, no pot ser! Ja m’hi estic acostumant, però encara em falta en David Tibau: t’he conegut pel bloc de maraton.es, que si no… I la Nuri Vidal, i la Susi Palol. Que vam fer primer de BUP junts dius? No, home no. I que jugaves a bàsquet? No, home, no. Però has canviat molt, eh.

Devessall de sensacions

Comença el sopar. Magnífica idea la de canviar de lloc a cada plat. Així podem parlar amb més gent. I mirar. I escoltar. Un devessall de sensacions que tenen un punt de melangia i molta alegria. El temps passa tan ràpid que ni me n’adono i ja tornen a posar el power point. Abans parlo amb en Juan Antonio Lanzas, que me l’havia deixat. Un gran llançador de pedres, sí, però també un bon jan. I després diplomes. A veure si ho dic bé. El més pallasso en Moi, el més gamberro en Pijoan, l’empollon en Quim, l’artista en Pep Masias i el més bo jo? La bona nena l’Anna Barneda i la gamberra, és clar, Susi Pla. I què passa amb en Ramon i el grapat de votacions al més cabró?, em pregunto jo. I tot es precipita de tal manera que entre bromes i rialles ja sembla que arriba el comiat. No, no, encara no. Falta en Miquel Àngel Serrat, un Batman negre amb veu de tro que salta sobre la taula i desafia en Gerard. Comptes pendents des de fa 28 anys, un zero pel garnatxa, me les pagaràs! i no sé què més crida irat. És un fenomen, en Serrat. En Gerard aguant el xàfec com pot i acaba posant-se un tricorni, com en Ritxi. Bona escena, un bon final. No, no, falta en Moi, imatges de futbol a Sant Pere Màrtir. Són de l’any 80, però semblen d’en Zarra a Maracanà. I després una foto de grup, a veure si a la pròxima em coneix algú. Confio que no triguem 28 anys més, que ja en tindríem setanta… Adéu, adéu, no vens a Platea? No, tinc 42 anys, demà a primera hora he d’anar a buscar en Pol a Banyoles, diumenge tinc la mitja marató de Ripoll. Val, val, no m’expliquis la teva vida. Fins el pròxim sopar. 

Josep Pastells (2003), Pell de cilici, Empúries, Barcelona.

Dolors i temors

Josep Pastells ens ofereix en aquesta novel·la una interessant visió del patiment a través de la comparació entre el pas per l’Opus Dei i per una comissaria de policia.

D’entrada, cal dir que la proposta de Josep Pastells és, si més no, ambiciosa. A Pell de cilici se’ns retrata la complexa personalitat d’algú que sempre ha seguit els designis que han sigut marcats per a ella i dels quals ha tractat d’eixir sense més ajuda que la seua consciència. Així, l’Alícia de la narració és una dona en certa mesura turmentada pel seu passat però no tant per allò que ha viscut, o hauríem de dir sofert, sinó més prompte per allò del que no s’ha desfet, ço és, la seua pell de cilici, la seua condició de dona resignada i patidora. I és aquest el major encert de la novel·la, el dibuix del personatge de l’Alícia i els seus dubtes que, al capdavall són tots dos –dubtes i Alícia– els protagonistes. També l’esquizofrènica i en algun punt paranoica personalitat de Koldo resulta atraient pel seu retrat desenfadat dels xats d’internet i dels ambients tecno. Encara que aquest altre personatge, que apareix amb intenció de constituir un segon registre, l’altra cara d’una realitat sempre esbiaixada, no arriba a assolir la contundència del personatge principal

Pastells utilitza un recurs senzill (i poc original, també s’ha de dir) per a fer transcórrer la història, amb la juxtaposició de dos històries paral·leles –el pas per l’obra i per la comissaria de policia–  i el monòleg interior d’un segon personatge, com dèiem abans, no tan ben dibuixat com el primer. En tot cas, a pesar de ser un recurs conegut, l’autor li sap traure partit i el lector es deixa transportar per aquestes històries paral·leles amb el convenciment que cap al final convergiran. Precisament aquest deixar-se portar és un altre dels valors d’aquest llibre ja que la lectura enganxa pràcticament des del principi, amb la detenció clarament injusta i injustificada de l’Alícia a la qual se li aplica la llei antiterrorista.

És d’agrair que el marc de la novel·la: el terrorisme d’ETA, l’abús i crueltat de les forces de seguretat de l’estat, etc. no es convertisca en una gàbia on només es puguen declarar tòpics sobre la pau, els maltractaments policials i el poble basc. La cruesa de l’acció no lleva ni posa en el conflicte basc i Pastells aprofita la circumstància per cenyir-se a l’àmbit literari i fer una arriscada comparació entre les vexacions infligides en la comissaria i l’aprenentatge de la resignació i la convivència amb el dolor que la protagonista va sofrir durant el pas per l’Opus Dei. I cal dir que se n’ix amb certa elegància, sobretot en allò que toca a l’anàlisi del dolor. Això no vol dir que l’esgarrifosa descripció dels mètodes de tortura no tinga un valor de denúncia, és clar, però no constitueix el seu principal objectiu.

En conjunt, una interessant proposta que es llig amb interés i que conté valors literaris (i no sols de recreació de la realitat) més que suficients per justificar la lectura.

                                                                                           Xavier Mínguez 

A propòsit de la presentació, ahir a la Casa de Cultura de Girona, del llibre El magisteri gironí d’esquerra a l’exili de 1939, de Salomó Marquès i José Moreno, publico aquí el retrat literari que a finals del segle passat vaig dedicar al meu avi. No pretenia (o no pretenc) res més que trencar el silenci que 42 anys després de la seva mort plana sobre un home que va representar els interessos d’un sector majoritari a la Segona República, i que també va gestionar els afers de la Generalitat a Girona durant els cinc últims mesos d’aquella institució abans de l’èxode republicà.

UNIVERSO EUGENIO

La distancia más larga entre dos puntos puede ser un atajo, pero también la ruta espiral que eligen para encontrarse dos cuerpos en el vacío atraídos gravitacionalmente entre sí o, en el mejor de los casos, un libro formidable que, si nos dejáramos dominar por el afán de lograr un resumen imposible, podríamos describir, yo qué sé, como un delicado ejercicio estético sobre el sexo y la soledad, o como una obra clásica pero decididamente moderna, o como una serie de historias repletas de sabiduría sobre la tragedia de nuestras vidas. Pero no voy a intentar resumir nada. El libro de Eugenio López García hay que leerlo entero, sin saltarse ni una coma ni un acento, conscientes de que los cuerpos juveniles, endiosados y procaces ocultan en realidad crueles premoniciones, quebrantos definitivos e irreparables, convicciones irrefutables sobre la inutilidad de la esperanza. 

Los recovecos de la mente
Eugenio –poeta en cuerpo de boxeador, intelectual atado a unas anchas espaldas que no desentonan con el tamaño del cerebro que alberga entre su maraña de pelo blanquecino– exhibe a menudo en sus obras una tendencia casi enfermiza a diseccionar sin piedad los recovecos más ocultos de la mente humana. Con cinismo. Con pesimismo. Con una profundidad ácida y lúcida que ya quisieran para sí muchos escritores de postín que no le llegan ni a la suela de los zapatos. Leer a Eugenio duele. Duele mucho. Su poderosa visión personal de la absurda sociedad en la que nos ha tocado vivir, de las personas empeñadas en dañarse las unas a las otras y también, cómo no, a ellas mismas, está tan teñida de tristeza y melancolía que en ciertos relatos, en ciertos pasajes, el derrumbe del ser humano es percibido por el lector como una especie de fracaso personal y colectivo, como una incitación a acabar con todo de una vez. Por suerte, en los últimos años apenas se cuentan tres o cuatro casos de suicidio entre los seguidores de Eugenio. El resto, la abrumadora mayoría, seguimos leyéndole, ansiosos por saber hasta dónde llegarán esta vez los límites de la desgracia, los estados lastimeros y ruinosos de sus protagonistas, las desventuras de unos personajes que, por mucho que intentemos negárnoslo, nos recuerdan demasiado a alguien que conocemos muy bien.

Desesperanza extrema
La distancia más larga entre dos puntos es probablemente el libro más desesperanzador que he leído nunca. Provoca desazón, angustia, desamparo. Te hace sentir como una mosca chocando inútilmente contra el sucio cristal de una ventana, como alguien que corre hacia el abismo con la inequívoca intención de saltar mientras grita que esta vida es una puta mierda. Pero no puedes dejar de leerlo. No. Si tienes una mínima sensibilidad humana y estética (cada vez escribe mejor, ¡qué cabrón!) no puedes abandonar sus páginas y te sumerges con enorme y contradictorio placer en  una prosa que aúlla, en una poesía que ruge gracias a una clarividencia que sólo puede surgir de la pluma de un psicópata de las letras, de un personaje que ha nacido para leer y escribir, para follar y contar el mundo.

Risas y rabia
Debería ser obligatorio, este libro. Debería ponerse como ejemplo de estilo riguroso, de admirable forma de mezclar los géneros e incitar a la reflexión. ¿Las alegrías son tan efímeras como parecen?, ¿las frustraciones son siempre inevitables?, ¿tener fe en una vida absurda, demente y desesperada es necesariamente una locura? La distancia más larga entre dos puntos contiene muchos niveles de lectura. Contiene, me atrevería a decir, todo el universo del autor, filósofo oculto en la piel del artista. Y es, por encima de todo, un intento muy logrado de perturbar nuestro estado de ánimo. De conmovernos. De hacernos rabiar y, por supuesto, hacernos reír. No me atrevo a calificarlo de libro humorístico, pero que nadie dude que contiene mucho humor. Corrosivo, eso sí. Y tan certero y eficaz que nos arroja a un callejón sin salida, a un callejón tan especial que se amplifica hasta convertirse en un universo donde los cuerpos soberbios se marchitan como la leche agria, donde la gente se acumula con un halo de tristeza y derrota, como combatientes vencidos y mutilados volviendo de una guerra. El universo, al fin y al cabo, que frecuentan los perros apaleados por la vida, los mayores puteros, los hombres de barro e incluso las sirenas hermosas. Universo Eugenio, podría llamarse el libro, pero es un título tan malo que dudo que ni siquiera me permita colocarlo al inicio de este texto.

Ara farà vuit anys que el meu oncle, Jaume Pastells Clota (Sils, 1921), va publicar a CCG Edicions Memòries sense nostàlgia, un llibre de 120 pàgines on resumia una vida marcada per la seva inclusió a la Quinta del biberó. Als seus esplèndids noranta-un anys, l’oncle Jaume ha ofert aquest migdia una xerrada sobre les conseqüències de la guerra civil a un grup d’alumnes de segon de Batxillerat de l’institut Ridaura de Castell-Platja d’Aro. Heus ací una breu crònica de la seva intervenció.

Interès desbordant
Un quart d’una. Hora del pati. El característic brogit del jovent desfermat es dilueix entre la fressa dels trepants i les excavadores que acaben de condicionar el nou institut, situat a pocs metres de l’actual, a tocar del riu que dóna nom al centre. Esther Blanco, professora d’Història, lletraferida i unes quantes coses més que no vénen al cas, rep Jaume Pastells a l’entrada d’un edifici que més d’un ha confós amb una granja de pollastres i que d’aquí a pocs dies es convertirà en una muntanya de runes. Li comenta que ningú no està obligat a assistir a la xerrada, que els alumnes de segon de Batxillerat ja es troben immersos en la preparació de la selectivitat. Tot i això, l’aula comença a omplir-se. Primer tímidament i, poc després, amb una allau de gent que desborda totes les previsions, més que res perquè hi ha un bon nombre de professores i professors –director inclòs– i un grapat d’estudiants d’ESO que, espontàniament, s’afegeixen al públic. Podríem dir que no hi cap ni una agulla, però seria una mica exagerat. Deixem-ho en un ple de gom a gom, amb gent dreta i una expectació gens desproporcionada.

Quinta del Biberó 
Al capdavall, cada cop queden menys integrants de la Quinta del Biberó, i n’hi ha ben pocs que siguin capaços de recordar amb tanta precisió la tragèdia del trenta-sis. És evident que tot això l’auditori encara no ho sap, o si de cas només en té els indicis que els pot haver donat la professora que ha instigat l’acte, però quan Jaume Pastells comença a parlar, amb veu clara i ferma malgrat l’afonia que l’assetja des de fa dies, de seguida es fa palès que no només té una memòria privilegiada, sinó que també sap com estructurar la informació, com preparar les desenes d’anècdotes que li bullen al cervell i com abordar els clímaxs narratius d’una història digna d’una gran novel·la, d’una pel·lícula de culte, d’una vida que superats els noranta anys confirma que fins i tot les situacions més angoixants són superables amb l’ajut de la voluntat.

Vivències amb alè universal
Pastells comença pels preàmbuls de la contesa en temps de la República i, tot seguit, rememora amb tot luxe de detalls la incorporació al front, les penúries i misèries patides en sis camps de concentració entre França i Espanya, la tornada a casa, a Sils, i l’obligat retorn a la mili, aquest cop en el bàndol franquista (quin remei!) fins a completar set anys de servei a la pàtria. Tot amanit amb imatges descriptives i oportunes, plenes de fam, plagues de polls, tones de por, fusells russos més alts que molts soldadets, nits glacials a Saint Ciprien, cadàvers amuntegats a falses latrines, guerrers senegalesos amb anelles al nas, genets algerians de vestimenta llampant, tricornis, boines vermelles, cares al sol, rojos, feixistes, bits de bou i, per sort, pa, carn, botifarres, xoriços i banys i peroles d’aigua bullent. Són, com ja apunta el títol del post, memòries imprescindibles, vivències personals amb alè universal, la prova més fefaent que tot i la malvestat indeslligable de la naturalesa humana mai no hem de perdre l’optimisme ni la il·lusió.

No tot està perdut
Segur que els joves de disset anys d’ara tenen moltes queixes, moltíssimes incerteses, però després d’escoltar Jaume Pastells encara és més segur que sabran relativitzar-les, que s’adonaran que no tot està perdut i que l’esforç i la resistència tenen premi. Almenys això és el que dedueixo jo, humil nebot autor d’aquest humil bloc, en sentir els encesos aplaudiments que rep en finalitzar la seva intervenció, les sinceres enhorabones que li dediquen i a les quals, de tot cor, m’afegeixo, ara també per escrit. Gràcies, Jaume!