Josep Pastells

L’amic Gerard Bagué em proposa que l’acompanyi a Palafrugell, on ha d’entrevistar la directora de la Fundació Josep Pla, Anna Aguiló, per preparar una sèrie de reportatges per a La Vanguardia. Després dinarem al Pa i Raïm, com acostuma a fer Miquel Pairolí, em comenta mentre ens dirigim cap al Baix Empordà. El que encara no sabem és que tindrem la sort de conèixer un palafrugellenc sol·lícit, un ciutadà exemplar, un guia gastronòmic de primer ordre.

Dia gris, molt gris, però no plou. Parlem de feina i de dones, de diaris i futbol. El trànsit no és gens fluid i arribem a Palafrugell amb cert retard. No passa res. Anna Aguiló no té pressa i respon a les preguntes amb una eficàcia admirable, quasi diríem que planiana. Després en Gerard li fa unes quantes fotos. Visitem l’exposició sobre les complicitats entre Pla i Vicens Vives i, en tornar al carrer, constatem que el Pa i Raïm està tancat.

A la recerca de Les Palmeres
Caldrà buscar un altre restaurant. El problema és que tots semblen tancats i, ara que ens hi fixem, els carrers de Palafrugell són deserts. Caminem uns metres pel centre. Res. Ningú. És com si tots els habitants haguessin fugit de la ciutat, com si el fred dissuadís els possibles vianants. En Gerard fa una trucada que aporta una mica de llum. Les Palmeres, diu en penjar. Hem de buscar el restaurant Les Palmeres. És molt a prop. Donem uns quants tombs. Ni rastre.

Vianant providencial
Quan ja estem tan despistats que la lògica més elemental aconsella tornar cap al cotxe i cercar qualsevol local de carretera, apareix un vianant amb barret. El Restaurant Les Palmeres?, li pregunta en Gerard. Sí, seguiu-me, ens indica. Un simple comentari sobre l’absència de vianants basta perquè ens expliqui que ahir (diumenge) totes les botigues eren obertes i ens engegui un discurs torrencial sobre els costums dels ciutadans, la història d’alguns edificis notables i el completíssim menú de Les Palmeres. Recorrem ben bé mig quilòmetre fins que s’atura en sec i ens assenyala el restaurant. Moltes gràcies, li diem a l’uníson abans que desaparegui a gran velocitat per una cantonada.

Peix i civet
Un luxe, un autèntic luxe: trobar algú que et condueixi fins al restaurant que busques als carrers deserts, comentem abans d’entrar a l’establiment, també conegut com can Quim. De primer plat en Gerard demana una amanida i jo, sopa de peix, com segur que faria Miquel Pairolí si fos a Palafrugell. Clàssica, saborosa, perfecta per oblidar-se del fred. De segon coincidim: civet de senglar. Amb vi negre i cebes. Dens, proteínic, indubtablement nutritiu. Postres, un cafetó i cap a Girona, que hi falta gent.