Josep Pastells

Primer vaig pensar que no era del tot objectiu, que el meu entusiasme obeïa a l’amistat amb Miquel Pairolí, a les nombroses referències al municipi on vaig viure fins als 26 anys, a les contínues descripcions d’una natura que sempre he sentit molt propera. Però a mesura que devorava les pàgines d’Octubre els dubtes s’esvaïen per donar pas a la certesa que el tercer dietari de Pairolí –un quadern d’apunts i reflexions sobre la vida quotidiana,  la música i els llibres, el pas del temps i les estacions– és una magnífica crònica de la seva intimitat, un artefacte creat per reflexionar sobre la vida i la mort, una proesa literària nascuda de la determinació d’explorar el seu entorn.

Parlar d’un Pairolí d’alta volada pot semblar redundant, sobretot per als que han llegit novel·les com Cera o el Manuscrit de Virgili. Tothom sap que l’autor de Quart escriu molt bé, que domina perfectament l’estructura de les seves obres, que sempre es posa un llistó molt alt i sovint aconsegueix superar-lo. Lúdic i exigent, sincer i realista, errant però mai erràtic, Pairolí aprofita els seus dots d’observador  per oferir en aquest tercer dietari (editat per A Contravent, l’editorial de Quim Torra, en la col·lecció dirigida per Xevi Planas) la seva visió d’un món que complerts els cinquanta anys comença a mostrar-te el camí de baixada. Resseguint un any sencer de la seva vida, amb una primera peça que relaciona La Creació de Haydn amb un pit-roig jove i vigorós que s’atura a l’ampit de la finestra i una darrera que al·ludeix Montaigne i la llibertat de morir, l’escriptor quartenc no estalvia reflexions de caire filosòfic per oferir una visió calidoscòpìca d’una realitat tan complexa com inextricable.

Memòries fragmentades i autoretrat
Algú pot pensar que, en tractar-se d’un dietari, Octubre és per sobre de tot un text sobre el mateix Miquel Pairolí. No és pas una visió desencertada (el mateix autor va admetre durant la presentació a la Llibreria 22 de Girona que, tot i no ser-ne massa conscient mentre ho escrivia, podria parlar-se d’unes memories fragmentades, i també va referir-se a les peces del diari com a formes d’autoretrat), però crec que Octubre és molt més que això. També és un llibre sobre escriptors i per a escriptors, un llibre sobre músics i per a músics i un llibre sobre Quart que no només interessarà els quartencs, sinó qualsevol lector capaç de valorar uns textos aliens a la solemnitat, escrits amb la senzillesa dels grans mestres, elaborats amb la cura pròpia de qui sap que un dietari pot convertir-se en una de les formes més elevades de literatura.