Josep Pastells

Josep Pla, per a molts el prosista més important de la llengua catalana juntament amb Ramon Llull, pensava que “per arribar a escriure alguna cosa que tingui un cert sentit, cal haver escrit moltíssim. Escriure moltíssim no és cap sacrifici, més aviat és un plaer –sobretot si hom té alguna cosa a dir, per poca cosa que hom digui. La literatura no tindria cap sentit si no fos pel plaer que produeix escriure. No crec que hi hagi res més eficaç contra el tedi”.

Bé, jo puc dir que m’ho he passat força bé escrivint això que segueix, que no és necessàriament divertit i porta com a títol Un tros d’utopia:

El cor et crida, bramant,
perquè vagis a la terra promesa.
Omple la maleta: ara viuràs,
per fi sabran qui ets.
Un tros d’utopia t’espera.
No tinguis por de caure.
Només et cal el DNI,
un grapat d’euros
i alguna adreça escrita a la mà.
Veus signes d’optimisme a l’horitzó,
a l’ànima, al cap i al cor.
Llàstima que els teus somnis
estiguin fent la migdiada.

Llarg i humit alè que permet que cremi la pedra, que es transformi en destral o matxet, en banyes furioses que em recorden que la nit no és meva, que ni el millor dels rapsodes podria encomanar-te el que sento per tu. Passió satisfeta només a mitges, conscient que després dels orgasmes ve la buidor, la certesa que amb prou feines sé insinuar una mirada que pretén ser indiferent quan en realitat em sento morir. Pensaments clandestins que em duen al límit del precipici, en un vertigen negre cobert de runes i d’espasmes que ho donarien tot per un petó dolç.

Nena trista o deessa de la calma. M’és igual. Fuma, fuma tranquil·la, que el tren és ben a prop de l’estació del fàstic, de la fredor d’una mirada més blava que mai. Ets parenta del vent gelat, de fets tràgics que em marcaran el destí entre les corbes del teu cos.

Ja va per la vuitena edició i s’està consolidant com una cita literària de referència. Em refereixo al Festival de Poesia de Sant Cugat, que es va iniciar ahir i s’allargarà fins diumenge. A més d’homenatjar Feliu Formosa, que serà l’eix d’un espectacle poètic i teatral concebut per Oriol Broggi, el festival celebra el centenari d’Agustí Bartra i ofereix exposicions, lectures a les llibreries i als bars, tallers a la biblioteca, poesia al carrer, sessions especials per als nens… Un devessall d’activitats al voltant de la poesia, del llenguatge i la seva potència visual. Perquè qualsevol poesia és visual, qualsevol poesia és sonora i qualsevol poema és un espectacle lingüístic. Estètica, sí, però també ètica i reflexió teòrica, equilibri i construcció. Emocions projectades a través d’eines sensorials, promeses i misteris que potser ens ajuden a ser una mica millors.

(Podeu trobar l’agenda del festival a www.poesia.santcugat.cat)

He creuat una plaça que porto a la memòria. I he sentit, culpable, la innocència en els ulls de Praga a l’estiu. Perdre’t? Impossible. Temps perdut? Potser sí, però en mirar-te totes les hores són una ofrena al foc d’una mirada verda i gelosa, que em diu, o això crec entendre, que la millor manera de viure és l’un dins de l’altre.

De vegades anhelen, en silenci,

que el temps es confongui

i deixi arribar el tren

a una estació furtiva

que només existeix

als seus pensaments.

Avancen per separat

amb un sol desig:

retrobarse;

però sempre els guanya l’oblit,

la certesa que tot és un record,

una memòria perduda

que només escolta

el desig que rellisca

pel passat.

Baixàvem del silenci

fins a la llum per trobar-nos

a l’estany, que ens rebia

amb llampecs d’aigua grisa.

Tot era claror a pesar de la tempesta

del cel i dels cossos,

que volien encendre’s desesperats

com per evitar aquell comiat.

L’únic objectiu,

inviable,

era esborrar el temps.

L’escenari del meu silenci és de paper,

o una pantalla en blanc

plena d’interrogants sense escriure.

Per això cerco altres codis

sense paraules ni verbs,

un llenguatge ple de missatges ambigus

que em permeti expressar

allò que no vull expressar.

Entre estacions no succeeix res,

passatges

de cap ciutat.

La llum en un túnel.

La vida,

de pas.

Cau, desde mai,

una paciència blanca.

Fa fred, als somnis?

El cos

fa un gest impacient

que inventa una ciutat.

No ens enganyem,

l’amor és possible.

Tant li fa que acumulis

desenganys,

parelles de ferro

amb pells com claus.

L’amor és possible.

Encara que acabis

de deixar-ho

i les llàgrimes

i l’estómac

et diguin que no.

No t’enganyis.

Que tu no ho sentis

no vol dir res.

Hi ha persones

que afirmen

haver embogit.

Et llançaré al món,

al mar, al precipici.

Vull que la teva llum

ho il.lumini tot.

Així sabré que ets pura,

que ets eterna,

que ets de debò.

Nua davant meu,

amb un cos magnífic,

fred i serè,

em toques l’ànima

i no puc creure’m

que et pogués sentir.

Res més que això.

Però sembla que continuïs amb mi

mentre l’esperit se’m buida

i em quedo sense aire,

amb els ulls humits,

fet pols

mentre espero, delerós,

una gran ona

que em tregui d’aquí,

que acceleri les hores

cruels i allargassades

per dur-te (dur-nos)

a l’oblit

o, si pot ser,

puta esperança,

a un retrobament

de pells i cors,

a un paradís amistós

ple de carícies i petons.

I jo, pobre idiota,

només voldria esborrar-te.

El més letal del problema

prové

de no saber-se bé el teorema

que explica

la veritat de les veritats,

l’essencial de les teves essències.