Josep Pastells

El bram del cor t’empeny
a la terra promesa.
Omple la maleta: ara viuràs,
per fi sabran qui ets.
T’espera un tros d’utopia.
Ja no tens por de caure.
Tot són indicis optimistes:
a l’horitzó, a l’ànima i al cap.
Deixes enrere el desastre,
avances confiat,
de tant en tant somrius i tot.
Seria perfecte si no fos
per la sospita, quasi la certesa,
que els teus somnis
estan fent la migdiada.

T’odio siguis on siguis.
Odio els teus ulls,
els teus llavis,
el record i l’oblit.
Odio que sempre
siguis tan feliç,
que cada sessió de sexe
sembli la primera
però també l’última.
Odio que siguis tan maca
i també tot el que toques,
tot el que tens, tot el que ets.
Odio aquest somriure deliciós
quan m’escorro a la teva boca.
I t’odio, amor meu,
perquè no puc
deixar d’estimar-te.

El teu sexe és un cercle perfecte,
tancat, concèntric: no en vull sortir.
Reclamo els paisatges del teu cos,
plens de mars i marees, de turons suaus,
de vents i tramuntanes que, inevitablement,
generen minuts de luxúria sense fre.
Vull que gemeguis molta estona,
no importa que allà fora tot siguin ombres
ni que s’enfonsi el món.
I m’és igual que la història s’embruti
o que ens duguem vint anys.
Aquesta intimitat d’hivern és tan sincera
com la carn que ens atrapa i uneix.
T’he pervertit, sí, i exiliats a l’infern
acabarem de transgredir les lleis de l’univers.

Et recordaré sempre així,
com una flor de càlids ovaris
i mirada sensual,
com una dona que vol jugar
a ser nena,
plena de colors
que m’acceleren la trempera
i accentuen una luxúria
obsessiva i transgressora.
De vegades et busco defectes
per fer-te més humana,
però sempre acabo adonant-me
que l’únic que tens sóc jo.

Morir equival a no veure’t,
no escoltar-te, no tenir-te.
Morir és que no m’estimis
ni em desitgis, deixar de sentir
l’olor del teu cos, veure llums
diferents a la teva o sospitar
que sense tu sóc gegantinament petit.
I el teu gest d’aquest matí (ignorar
els meus ulls plorosos) m’ha matat
mentre et buscava fugint de la mort.

Tot sovint, quan mira enrere,
veu l’ombra d’un llarg pes en el camí,
una empremta que amb prou feines
arriba a rastre desdibuixat,
un silenci idèntic a tots els silencis
d’un món massa cruel i tortuós.

I això que en fer-ne vint, al 69,
estava convençut d’haver nascut
per a les revoltes, de ser un típic
fill dels seixanta i estar predestinat
a obrir les portes a cops de peu.

Però els Doors, els Beatles, Bob Dylan
i aquell remolí d’experiències sexuals
i sensuals van ser poc més que la música
de fons d’una caiguda
que probablement es va iniciar
el mateix dia que va néixer.

El que no entén és per què
fins als seixanta (sí, ja en té seixanta)
no ha descobert que la vida no és res més
que un llarg i lent aprenentatge
ple de tedi i desconcerts,
abundant en moments tan poc sublims
com l’orgasme d’un ase mut,
carregat d’il·lusions tan precàries
com l’estiu a Finlàndia,
els amors perfectes
o els somnis d’un fals rebel.