Josep Pastells

La tensió de l’univers, la fictícia unitat dels polítics, l’abast exacte d’uns llavis, el fantasma fugaç de l’amor… Tots podríem escriure les nostres memòries, plenes de queixes i alegries, de res i de tot. Qualsevol cantonada amaga arbres nus i aixecar la vista al cel pot resultar massa melancòlic si cremes etapes verges d’home saturat. És d’un groguenc blavós, una mica com els ulls del despit quan, amb una ràbia ferotge, decideix que ja en té prou, que les fragàncies eternes no existeixen i les paraules no són res més que lletres i més lletres. Desitjar, repetir, obviar, rebutjar. Potser sí que ho farem tot, però ara vull dormir. Després ja parlarem d’estimar. I somiarem.