Josep Pastells

Has tornat a deixar el llum encès

sense preveure la sorpresa dels meus ulls.

Ho has fet, n’estic segur,

amb la maquinària fidel que és el costum,

sense adonar-te que em despertaves

i m’empenyies a escriure’t això.

Avui portaves el silenci al gest i la mirada;

malgrat moure’t al ritme d’un bon dia,

et cremava el secret diari dels olors perduts.

Confio que a la nit tornis a sentir-te bé,

lliure com l’horitzó,

resistint-te

com sempre

al pes de la rutina.

Penjada l’esperança

neixen flors

quasi per inèrcia.

Les meves mans,

i també les teves,

es mouen a les palpentes,

entre ombres i oblits.

Sempre cecs en la ignorància,

les nostres paraules

són com el cant del gall.

Podríem dir que les paraules s’ajunten

en un cor de veus dissonants,

o també, més exactament,

que tots volen parlar

però la veu es perd.

Les raons?

No interessa a ningú,

excepte, potser,

a l’oïda del silenci.

És inútil preguntar quan arriba la vida, quan torna.

Només sé que l’excés de compassió acostuma a corrompre els cors,

indueix a sospitar que s’ha nascut massa tard o massa d’hora, fora de lloc.

Però ara sé que ets més a prop,

que vindràs per dur-me alguna cosa

que s’assembla a la vida.

Puc sentir-lo a més de set-cents quilòmetres, sota les pedres i l’asfalt.

És la promesa d’un somni penedit que va morir mentre cercava l’escuma del foc.

Olor d’estiu
al cos i a la platja.
Gent, moviment,
ritme.
Tant li fa que
sigui (quasi) agost
i que les mirades
llisquin
per la realitat.
Tant li fa que
siguin records,
mentides.
Em sento
l’amo del món.

Sospirs nocturns entre les fulles,
foscor quasi absoluta,
un crit, un nom.
No existiries
si jo no et somiés
dia sí, nit també.
Fràgil, breu,
però carregada
de tendresa i petons.
M’encens la passió,
m’equilibres,
m’arrenques paraules
de discutible agudesa
mentre entro al teu cos
jove i expert.
Et dec la nit,
i també el dia:
tots els instants
d’aquest plaer.

T’he escrit el meu nom sota la pell

perquè no m’oblidis.

Quan altres llavis et ressegueixin el cos

o gemeguis per altres carícies,

quan la meva absència deixi d’afectar

els batecs del teu cor,

sempre que plogui vull que et molesti

la cicatriu del meu record.

I quan em vegis algun dia, vull que diguis adéu

i pensis amor.

De cop i volta, gent que estimem

es dissol en la boira de l’adéu,

s’apaga enmig de la cendra.

De sobte, sense avisar,

arriba el silenci

i la rotunditat de l’absència.

Sense excepcions, sense remei,

a la data fixada per no sé qui,

el passat arriba

per fer-los viure en la memòria.

Llances una pedra a l’aigua

i emmudeix

com una paraula,

entre grumolls

lleus com una fulla

o com el vent.

Voldries sentir fressa,

però només imagines mots

que no saps si algú t’ha dit

o només són desitjos

tan lleus com

la visió de la pedra

abans d’enfonsar-se

i donar pas

al silenci.

Un rampell molt íntim, com la brasa del desig.

Proper com l’amor i els seus ponts,

com l’abisme i els problemes.

Una ombra que fuig,

cossos que tremolen,

síl.labes, res.

De vegades ens deixem el cor

en veure’ns marxar.

Amb la pell de gallina,

això sí.

Sovint no sabem què dir-nos,

però acabem trobant la manera:

un petó breu, sense cap més intenció.

Indefinició (petit assaig poètic dedicat a…)

Un cop d’ull forçat

permet constatar

el naufragi dels desitjos fugitius.

Mirades tendres, sí,

però no coincidents,

lligades a uns pensaments allunyats

que dissimulen rere un somriure.

Petons sincers i assassins

plens de sentiments contradictoris.

Paraules a cau d’orella

que no volen dir el que diuen.

I, en fi,

la mel de la retòrica

al servei d’un poema d’amor

tan indefinit

com el color dels teus ulls.

Una tarda freda d’hivern

al costat d’una finestra.

Esperes,

però què esperes?

Potser una trucada?

L’ombra d’una persona?

Els ulls d’algú?

Uns braços?

Una mirada?

O potser res?

Només esperes.

El que esperes

no ho saps ni tu.

He descobert que les coses

s’encenen, que la síl.laba

del silenci és la paraula.

Sento que em gronxa el fred

que es despulla i tremola

en la sorra d’un signe.