L’amant desesperat
Llarg i humit alè que permet que cremi la pedra, que es transformi en destral o matxet, en banyes furioses que em recorden que la nit no és meva, que ni el millor dels rapsodes podria encomanar-te el que sento per tu. Passió satisfeta només a mitges, conscient que després dels orgasmes ve la buidor, la certesa que amb prou feines sé insinuar una mirada que pretén ser indiferent quan en realitat em sento morir. Pensaments clandestins que em duen al límit del precipici, en un vertigen negre cobert de runes i d’espasmes que ho donarien tot per un petó dolç.
Nena trista o deessa de la calma. M’és igual. Fuma, fuma tranquil·la, que el tren és ben a prop de l’estació del fàstic, de la fredor d’una mirada més blava que mai. Ets parenta del vent gelat, de fets tràgics que em marcaran el destí entre les corbes del teu cos.
és colpidor. M’esgarrifa que un alè humit que pot cremar una pedra hagi d’esdevenir destral o matxet, banyes furioses…m’esgarrifa que quan un se sent morir no ho pugui dir clarament …Si tot fos rebre un petò dolç… d’algú que potser no en sap donar… i si només això ens ha d’enfollir… potser no anem bè…no anem prou bé. Potser cal aprendre a acceptar el batec que l’atzar o anys de tendresa fan que ressoni en un sol cos… i si no esdevé cal aprendre a decantar-se sàviament al recó de les llàgrimes solitàries.